Canvis de fons

Hem repe­tit tan­tes vega­des aquell clam que ens diu que “el món can­viarà de base …”, men­tre la rea­li­tat apa­rei­xia immu­ta­ble, que sem­bla que la nos­tra soci­e­tat s’hagi tor­nat incapaç de veure els movi­ments reals de canvi que tenim ben a prop. Vull remar­car par­ti­cu­lar­ment la força de dos movi­ments popu­lars que avan­cen davant dels nos­tres ulls: el movi­ment popu­lar català per la inde­pendència i el movi­ment de les dones pel seu alli­be­ra­ment. Tots dos són esclats de lli­ber­tat, movi­ments ama­rats d’una nova manera de fer que crec que cal atri­buir, en tots dos casos, a la força crei­xent de la presència feme­nina. L’alli­be­ra­ment de les dones serà també l’alli­be­ra­ment de la soci­e­tat cata­lana. És un veri­ta­ble axi­oma que cada dia que passa es fa més evi­dent.

Mal­grat tot, des de la pro­xi­mi­tat, se’ns fan difícil de cop­sar les grans pos­si­bi­li­tats soci­als i polítiques que aques­tes for­mes del movi­ment popu­lar por­ten al seu si perquè tot movi­ment de canvi és acom­pa­nyat, com la ter­re­gada que arros­sega el tor­rent, de fenòmens con­tra­dic­to­ris i con­tra­ris, de manera que ara pot sem­blar que és jus­ta­ment el moment pit­jor perquè creix més i més el nom­bre d’assas­si­nats de dones (femi­ni­ci­dis) i dife­rents expres­si­ons de la violència de gènere; i també obser­vem que és jus­ta­ment ara que diver­ses for­mes de fran­quisme i de falan­gisme con­tra l’inde­pen­den­tisme res­sus­ci­ten com a veri­ta­bles morts vivents.

Però aques­tes greus con­tra­dic­ci­ons no són excep­ci­ons, per molt que ho puguin sem­blar. La història dels fenòmens soci­als ens explica que, quan els movi­ments de canvi arri­ben, no ho fan mai tots sols: sem­pre apa­rei­xen envol­tats de fenòmens abs­tru­sos perquè el vell món, la vella soci­e­tat, es resis­teix a aban­do­nar els pri­vi­le­gis en què se sosté el poder d’unes mino­ries. Es tracta d’una mena de “sig­nes del temps”, uns sig­nes que anun­cien (de manera ben para­do­xal) l’adve­ni­ment de can­vis de fons en la nos­tra soci­e­tat: són els “mons­tres del clarobs­cur” de què ja par­lava Gramsci quan des­cri­via els fenòmens com­ple­xos que acom­pa­nyen els grans esde­ve­ni­ments soci­als.

Tot ple­gat, si ho mirem bé, no és cap altra cosa que el ter­ra­bas­tall d’una república que vol néixer. En moments com aquests, envol­tats de tem­pes­tes i mons­tres inde­sit­jats, no és el moment de dei­xar-se por­tar per la con­fusió; cal insis­tir en els objec­tius de lli­ber­tat que col·lec­ti­va­ment ens hem mar­cat, que és la República Cata­lana inde­pen­dent que serà, com hem dit, la república de les dones, el règim polític que per­metrà, entre altres con­ques­tes, el desen­vo­lu­pa­ment de la mei­tat de la població avui opri­mida. El feno­men de fons més impor­tant del moment pre­sent que cal remar­car i que dona més força a l’espe­rança és, doncs, el crei­xe­ment de la consciència popu­lar con­tra un poder cada vegada més iden­ti­fi­cat com una màfia patri­ar­cal cor­rupta, con­gri­ada al vol­tant del règim monàrquic espa­nyol.

Aquest 8 de març el movi­ment femi­nista, espe­ci­al­ment al nos­tre país, ha fet pas­sos impor­tants cap a la con­questa de la lli­ber­tat i la igual­tat. El movi­ment popu­lar per la República Cata­lana inde­pen­dent s’esforça, al seu torn, per repren­dre el camí d’una estratègia repu­bli­cana superant l’estran­gu­la­ment d’una repressió per­ma­nent de caràcter fran­quista i la con­fusió que acom­pa­nya l’ofec. Arreu dels Països Cata­lans la defensa de la llen­gua, de l’escola, dels drets soci­als en gene­ral i del dret polític a deci­dir avança amb deter­mi­nació.

Aquest diu­menge, dia 11 de març, ens hau­rem pogut mobi­lit­zar per mos­trar la nos­tra volun­tat de no atu­rar-nos en la rei­vin­di­cació dels nos­tres objec­tius polítics. Ens tro­bem davant can­vis de fons que han de venir i que vin­dran, si hi sabem posar tota la nos­tra força i la nos­tra savi­esa col·lec­ti­ves. És el moment de man­te­nir, en moments con­vul­sos, el rumb dre­tu­rer amb el braç més ferm.