Cosir i descosir

Per ser país, pri­mer has de ser comu­ni­tat. N’estic con­vençut. I aquesta és una lliçó que els par­tits seces­si­o­nis­tes hau­ran d’apli­car-se. Amb els líders a l’exili i a la presó, amb les ins­ti­tu­ci­ons retorçades i amb la democràcia sota mínims, podem ser com­pren­sius amb mol­tes de les coses que no s’estan fent bé. Tan­ma­teix, el con­text no ens pot fer obli­dar una de les pri­o­ri­tats del futur govern: la de cosir el país. Més enllà de cul­pes i de cul­pa­bles. Aquesta és una tasca que haurà de caure prin­ci­pal­ment sobre el govern, però no només sobre ell.

Algun esforç hau­rem de dema­nar al bàndol por­ta­dor del sen­tit comú, del rea­lisme, que parla de satu­rar i de cosir com si la cosa no anés amb ell. Als que riuen amb Tabàrnia i als que la seva manera de cosir Espa­nya és des­co­sir Cata­lu­nya. Hi estan dis­po­sats? Pro­poso una idea en aquest sen­tit: recu­pe­rar l’espai de diàleg entre cata­lans. Sobre­tot entre nosal­tres. Posar sobre la taula el que ens fa mal. El què i el com. Par­lar de tot. Del que va pas­sar el 6 i el 7 de setem­bre. Però també l’1 d’octu­bre. I el 3. I el 27.

I aquí espero que puguem com­par­tir una diagnosi d’inici: que una mei­tat de Cata­lu­nya ja fa molt de temps que va dei­xar d’exis­tir per a l’Estat espa­nyol. Expul­sada del que els filòsofs en dirien la comu­ni­tat de diàleg. I, és clar, amb un fan­tasma costa de par­lar. A la judi­ca­tura, als par­ti­da­ris del dret a deci­dir, se’ls va asse­nya­lar, apun­tar i apar­tar. Recor­dem aquí el malau­rat fis­cal Rodríguez Sol; l’escarni públic exer­cit sobre els jut­ges sobi­ra­nis­tes; o l’expulsió del jutge Vidal. En paral·lel va venir l’expulsió del sobi­ra­nisme del marc audi­o­vi­sual espa­nyol. Mani­fes­ta­ci­ons que no exis­tien. Raons que no se sen­tien. Debats que no es podien fer. Per no haver-hi, ni tan sols va exis­tir la sang als caps. El comitè de tre­ba­lla­dors de TVE ha dei­xat algu­nes per­les per escrit que pas­sa­ran a la història.

Par­lem també de la purga del sobi­ra­nisme a la premsa de casa. Un exer­cici interes­sant seria com­pa­rar la línia edi­to­rial durant el temps de l’edi­to­rial con­junt per La dig­ni­tat de Cata­lu­nya i la d’ara. Dig­ni­tat, subrat­llo. Si anem més enllà, el paper d’El País i dels ano­me­nats pro­gres­sis­tes en aquesta crisi també és il·lus­tra­tiu. Per no par­lar del dis­curs del monarca. Tots ells des­ti­nats a reblar el clau del taüt fet de silenci sobre el qual s’edi­fi­ca­ria el 155. Ves per on. Des­co­sir per cosir.

Amb la mateixa tran­quil·litat que uns empre­sa­ris ale­manys poden dir que voten per posar a la presó els qui no pen­sen com ells, jo puc dir que voto des de la con­vicció que l’Estat plu­ri­na­ci­o­nal i har­moniós que alguns desit­gen és una ficció. Ara bé, si situem el debat actual en la neces­si­tat com­par­tida de cosir el nos­tre tei­xit social no dei­xin de pre­gun­tar als que asse­nya­len amb el ditet: què pen­ses fer tu per acom­plir-lo? Jo m’afe­geixo al propòsit però, les car­tes, les hau­rem d’ense­nyar tots.