Delictes d’odi

Si un amic o un cone­gut emet davant meu un impro­peri o un comen­tari imper­ti­nent sobre el que sigui, li diré que és un male­du­cat o li faré veure que no pot anar pel món amb aquesta boca i amb aquests pen­sa­ments. No suporto renecs ni blasfèmies ni invec­ti­ves pro­jec­ta­des sobre per­so­nes o, com es diu ara, “col·lec­tius”. Però: si sé que la nos­tra con­versa ha estat gra­vada per ser poste­ri­or­ment divul­gada per les ràdios, les tele­vi­si­ons o les xar­xes amb la intenció de per­ju­di­car l’amic o cone­gut –la intenció d’afa­vo­rir-me a mi queda des­car­tada–, em posaré al seu cos­tat, i si l’hagués enge­gat esca­les avall l’ani­ria a reco­llir al por­tal. Un càrrec o excàrrec de la Gene­ra­li­tat inter­vin­guda ha estat atra­pat en con­versa telefònica pri­vada dient coses de les dones que l’actual mora­li­tat, i també la meva de sem­pre, con­si­dera ofen­si­ves. Li han dema­nat rei­te­ra­da­ment la dimissió del càrrec, si el con­serva, o del par­tit. Als que han gra­vat la con­versa i l’han pro­pa­gada els han dei­xat, en canvi, molt tran­quils, i això que l’enre­gis­tra­ment i l’expo­sició pública forma part de l’ope­ració judi­cial i poli­cial con­tra l’inde­pen­den­tisme. Sem­pre arriba el moment que ens posem del cantó de l’adver­sari, perquè l’adver­sari coneix molt bé qui­nes seran les nos­tres reac­ci­ons i qui­nes són les nos­tres pri­o­ri­tats i sus­cep­ti­bi­li­tats en un moment donat.

Cre­mar el retrat del rei, com cre­mar una ban­dera, no és delicte sinó que s’inclou din­tre de la lli­ber­tat d’expressió. Ho ha esti­mat el Tri­bu­nal de Drets Humans del Con­sell d’Europa. Jo, que no cre­ma­ria mai el retrat de ningú ni la ban­dera de cap país, ho trobo molt bé. No cre­ma­ria cap retrat perquè m’evoca fórmu­les inqui­si­to­ri­als o fins i tot de l’època de les caver­nes, quan un ninot repre­sen­tava el cab­dill de la tribu contrària, ni molt menys fla­me­ja­ria una ban­dera perquè hi ha molta gent hon­rada i admi­ra­ble que la sent com a pròpia. Però enda­vant la lli­ber­tat d’expressió, encara que em vio­lenti el meu sen­tit cívic i de con­vivència. El càrrec de la Gene­ra­li­tat cen­su­ra­ble, no pot aco­llir-se també a la lli­ber­tat expres­siva?

Els piròmans havien apel·lat al Tri­bu­nal dels Drets Humans després que la justícia espa­nyola els hagués con­dem­nat per un delicte “d’odi” con­tra la corona. Ara tot són delic­tes “d’odi”. Mirar mala­ment un poli­cia o no repa­rar-li el cotxe és un delicte d’odi. Can­tar segons qui­nes cançons, pin­tar qua­dres o escriure algu­nes opi­ni­ons, també. “I no és igual­ment un delicte d’odi puni­ble mal­par­lar de les dones o cre­mar ban­de­res cata­la­nes?”, es pre­gun­ten alguns. Ja hem cai­gut a la trampa on l’adver­sari que ens coneix bé ens conduïa. No exi­gim tant que el delicte s’abo­leixi del Codi Penal com que s’apli­qui també a l’altre en nom de l’equi­tat i la “nor­ma­li­tat” impo­sada.