Qui mana a Can Ribot?

Una imatge explícita, diàfana. Nico­las Sarkozy i Angela Merkel esta­ven reu­nits, dijous, dis­cu­tint i refle­xi­o­nant sobre com calia plan­te­jar el pro­blema que la precària eco­no­mia grega ha pro­vo­cat als països de la zona euro i quina estratègia s'havia de seguir, qui­nes mesu­res con­ve­nia pren­dre. La resta de caps de govern de la Unió Euro­pea, el pre­si­dent de la Comissió, Durão Bar­roso, el pre­si­dent per­ma­nent de la UE, Van Rom­puy, i el pre­si­dent de torn, Rodríguez Zapa­tero, s'espe­ra­ven en un altre edi­fici pro­per que hi hagués fumata blanca. Al cap d'una estona, n'hi va haver. Sarkozy i Merkel van sor­tir de la reunió acom­pa­nyats del pri­mer minis­tre grec, Papan­dreu, a qui se suposa que havien expli­cat el que cor­res­po­nia. Tot seguit, el pre­si­dent francès i la can­ce­llera ale­ma­nya també van infor­mar la resta de diri­gents dels estats de la Unió de les deci­si­ons que havien pres. Una manera de dei­xar clar qui mana a Can Ribot i un adver­ti­ment per a nave­gants del capi­ta­lisme. Sovint s'acusa la política euro­pea de la fei­xu­guesa i la ine­ficàcia que suposa un sis­tema de presa de deci­si­ons com­pli­cat i garan­tista, que aboca a la paràlisi. Això, a banda del cone­gut retret de l'excés de burocràcia. De vega­des, però, quan la urgència i la gra­ve­tat de la situ­ació ho recla­men, s'ha d'aga­far el bou per les banyes i la vaca pel bra­guer. És el que ha pas­sat ara amb l'assumpte grec i el que també s'ha esde­vin­gut en alguna altra ocasió des que Sarkozy governa a París i Merkel a Berlín. Es pres­cin­deix de for­ma­lis­mes i els dos països més pode­ro­sos de la Unió tiren pel dret i pre­nen deci­si­ons. Després de tot el que va pas­sar el segle XX, aquesta avi­nença fran­co­a­le­ma­nya és sor­pre­nent, gai­rebé pro­vi­den­cial. En aquesta ocasió, a més, les mesu­res són mig secre­tes per no afa­vo­rir el joc dels espe­cu­la­dors. És bona de veure, aquesta opo­sició evi­dent entre els interes­sos dels estats i els interes­sos dels mer­cats finan­cers. Tant que hem sen­tit a par­lar de la bon­dat del mer­cat, i ara tot­hom pot obser­var que els estats s'han de pro­te­gir de les mani­o­bres dels mer­ca­ders. O dels tra­fi­cants de diners, per dir-ho amb més jus­tesa.