La base

Quan començo a escriure no han fet res més que anun­ciar que el Par­la­ment es cons­tituïa, i que la pri­mera sessió, la d’inves­ti­dura, es retar­dava. Només això, i és prou relle­vant o pin­to­resc, segons es miri. No faig res més que cons­ta­tar una vegada més que els fets de cada dia són ines­pe­rats, can­vi­ants, sor­pre­nents i impre­vi­si­bles en la seva seqüència. Algu­nes per­so­nes es mani­fes­ten con­tra­ri­a­des pel fet que els repre­sen­tants inde­pen­den­tis­tes no vagin plan­tar cara i tirar pel dret des de bon començament: és la tesi revo­lu­cionària, o si voleu des­ca­rada, la presa de posició ultran­cera. D’altres, al cantó opo­sat, opi­nen que, tal com està l’esto­fat, a mig coure, el millor és com­pon­dre un govern de poc soroll i feina diària. No obli­dem una dada impor­tant: el govern cen­tral va mun­tar les elec­ci­ons del 21 de desem­bre del 2017 pro­cla­mant-se ober­ta­ment Rajoy pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, després d’haver acon­se­guit a parer seu un reforçament mai vist dels par­tits uni­o­nis­tes a Cata­lu­nya, amb el lògic objec­tiu de gua­nyar les elec­ci­ons per vots i, si podia ser, en escons i arra­co­nar per sem­pre el sepa­ra­tisme, únic pro­jecte i la més desit­jada meta dels cen­tra­lis­tes.

Els cen­tra­lis­tes havien tin­gut un seriós avís en el referèndum, per­fec­ta­ment orga­nit­zat i també molt acci­den­tat, de l’1 d’octu­bre del 2017. Mal­grat la desau­to­rit­zació ofi­cial, la repressió gens exem­plar con­tra una modèlica, pacífica i nom­brosíssima par­ti­ci­pació i la inu­ti­lit­zació de 700.000 vots que no van poder ser comp­ta­bi­lit­zats, els més de dos mili­ons de votants hi van ser, la mateixa mul­ti­tud espessa de les mani­fes­ta­ci­ons que se succeïen des del 2010, la mateixa gent que havia votat en urnes de cartó el 9 de novem­bre del 2014. Aquesta insistència a desen­ten­dre’s de la tutela espa­nyola, aquesta volun­tat de ser allò a què aspi­rem, hau­ria hagut de fer refle­xi­o­nar qual­se­vol polític amb el cap serè i fer-lo pro­var de seduir sec­tors de l’ inde­pen­den­tisme cap a solu­ci­ons de con­vivència, alguna mesura que dividís les files dels menys irre­duc­ti­bles. Però resulta que l’irre­duc­ti­ble màxim és el nucli espa­nyo­lista, uni­tari, cen­tra­lista, lega­lista, que repri­meix, diu que no, estig­ma­titza i dar­re­ra­ment encar­rega fer llis­tes de per­so­nes que s’hagin mani­fes­tat a favor de la inde­pendència. Estem a una passa de con­dem­nar a presó qui gosi opi­nar a favor d’una sepa­ració. Si hom par­teix de la indes­truc­ti­ble uni­tat d’Espa­nya, si no s’atorga rang de nació a una comu­ni­tat tan sin­gu­la­rit­zada com la cata­lana, tin­drem el con­flicte cons­tant, el pro­blema sem­pre pre­sent.

No és cosa fútil, és una equació no resolta, un embull seriós, perquè ja fa massa anys que dura, això que se’n deia, just en aca­bar la Guerra Civil (1939) “el pro­blema catalán”, i que ales­ho­res es donava per aca­bat, gràcies a la victòria de les tro­pes ano­me­na­des naci­o­nals. No s’ha aca­bat, perquè sem­pre han pres des de Madrid com una rebel·lió o una rebe­que­ria la mani­fes­tació de la per­so­na­li­tat cata­lana en allò que per­toca a diferències subs­tan­ci­als, pale­ses, per exem­ple, en dues rea­li­tats: la llen­gua i la manera d’enten­dre la soci­e­tat. I com que l’han presa com una rebel·lió, l’han trac­tada amb duresa quan s’ha mani­fes­tat ober­ta­ment i amb el silenci des­pec­tiu quan ha trans­cor­re­gut amb poca remor. Mai, mai, han pro­vat d’ana­lit­zar-la a plena llum, ni tan sols mirar de reconèixer que esta­ven davant unes insa­tis­fe­tes apetències.

Entre nosal­tres tenim his­to­ri­a­dors, ana­lis­tes, que cre­uen altra­ment que l’Estat cen­tra­lista ha comprès per­fec­ta­ment l’abast de la rea­li­tat cata­lana, però que per accep­tar-la i par­lar-ne li cal­dria, pri­mer, bai­xar del seu propi pedes­tal, cosa que és incapaç de fer una elit gover­na­men­tal monolítica, acos­tu­mada a manar i molt sovint per decret llei; en segon terme es veu­ria obli­gada a fer front a tots els retrets i pot­ser a una rebel·lió irada dels seus pro­pis segui­dors, als quals han adoc­tri­nat segles i segles sobre la “uni­dad sacro­santa de la patria”, i que serien ara com ara incapaços d’empas­sar-se una nego­ci­ació.

Són pocs o molts els sepa­ra­tis­tes? Són, segons els vots, sem­pre repe­tits en les dar­re­res elec­ci­ons, un 48 % apro­xi­ma­da­ment. No és una mala pro­porció, però una ampli­ació de la base és impe­ra­tiva si es vol tenir força davant del món. Els pro­ces­sos inde­pen­den­tis­tes són lents, àdhuc quan hi ha una majo­ria fol­gada de vots. Arri­bem, almenys a aquesta majo­ria, per evi­tar sor­pre­ses. La lle­bre pot sal­tar en qual­se­vol comici.