Vuits i nous
Sense amor
Finalment puc anar a veure Sense amor. Me la vaig perdre quan la feien a Barcelona i també les vegades, en dies desavinents per a mi, que ja l’han programada al cine Foment. Aquesta és la tercera. Em trobo una cua que arriba fins al carrer. Com que la pel·lícula és russa i per les notícies que en tinc no és gaire afable, m’estranyo de l’afluència i de la insistència a projectar-la. Altres pel·lícules més assequibles i americanes les he vistes gairebé sol al mateix cine. Em trobo uns coneguts a la cua i els comento que molts m’han dit que els efectes depriments de la producció poden arribar a durar una setmana. Em miren amb cara estranyada, com si els parlés d’una altra pel·lícula. La taquillera tampoc no ha previst l’èxit i entra en una habitació a proveir-se de més entrades. Una mica més i entro quan la projecció ja va. Em fa ràbia veure les pel·lícules començades.
Sense amor, el títol ho diu tot. Una parella que és incapaç d’estimar-se, d’estimar el fill i d’estimar els amants respectius. Ambientada en la Rússia capitalista o dels capitalistes: cases espaterrants, empreses revestides de vidre i acer... El protagonista porta barba perquè el seu cap a la feina la fa obligatòria als empleats pel fet que ell també en cultiva. Això em va fer molta gràcia, per dir alguna cosa. Si no admet que es rasurin, tampoc que es divorciïn. No dic res més. Vagin-la a veure, que és molt bona.
Depriment? Segons per on l’enfilis. Quan el fill desapareix –i acabo de dir que no en diria res més– un equip nombrós de voluntaris molt ben organitzats es posa en moviment i es passa dies i nits buscant la criatura davant la ineficiència de la policia i l’estat. Les notícies que ens arriben de Rússia són polítiques i ofereixen la imatge d’un país governat per individus sinistres, ara i gairebé sempre. Males persones que administren bona gent. Se n’ha de ser, per aguantar-los. No tot és “sense amor”.
La projecció s’acaba i s’encenen els llums. Als coneguts que m’havia trobat a la cua i que m’havien mirat amb cara estranyada els havia parlat d’una altra pel·lícula. Ells i la majoria dels espectadors havien vingut a veure Els papers del Pentàgon, producte americà amb premis i actors coneguts. La cartellera d’una publicació local és l’origen de la confusió. Hauran de tornar la setmana que ve, per satisfer la curiositat. Veuran que va de corrupcions, mentides i abusos governamentals, denunciades per periodistes. A Sense amor la denúncia de la misèria humana i també política va a càrrec del director. Poc estimulant tot, miris a dreta o esquerra de la bola del món. Enfilem cap a casa, alguns amb la cua entre cames i molts amb el llaç groc al pit, confiant en el periodisme honrat, el cine responsable i la bona gent.
