Tribuna
Orígens
Algú la inventa cada dos per tres, la sopa d’all: solucions que es presenten com a innovadores, que proposen desmarcar-se de la direcció que ha pres el món. Ara que aquest món es dibuixa com un conjunt de metròpolis caòtiques, algunes ciutats que han participat de la febre constructora de grans superfícies i de pisos allunyats dels nuclis urbans volen enfortir els barris i, qui sap si, començar a preservar el petit comerç. En bona hora. A risc d’equivocar-me imagino que, si haguessin d’escollir, molts ciutadans preferirien viure en una gran ciutat i no pas en un poble, per la diversitat d’oferta comercial i la llibertat de moviment, tot i els problemes de circulació viària. Aquest no és el meu cas: m’agraden els pobles i les viles que encara tenen ànima, que no s’han transformat en barriades desconnectades dels centres, ni tampoc en nuclis retocats, en aparadors per ser admirats per turistes de cap de setmana. Per això em preocupa el degoteig de desercions que es produeix entre la pagesia. Sobretot quan els pagesos són joves amb projectes que acaben plegant per la impossibilitat de fer front a la competència deslleial amb què actuen les grans cadenes alimentàries, que paguen –i venen– productes de la terra per sota del cost de producció. Fa mal constatar que, mentre que algunes empreses importants del sector de l’alimentació compren propietats per crear grans explotacions, molts pagesos abandonin la terra. Per contra, el negoci del camp es dispara i es concentra la propietat i la producció.
Llegeixo que cada setmana més de quatre petites empreses agrícoles passen a ser gestionades per societats mercantils. No soc capaç de veure els avantatges que aquest procés segurament té, però és evident que es perden moltes petites explotacions. Probablement la mercantilització de l’agricultura farà moure més gent dels pobles a les ciutats i continuarà fent canviar els sistemes de producció. Pot ser que cada vegada ens costi més trobar fruita i verdura de qualitat o productes agrícoles i ramaders elaborats a la manera tradicional. I continuaran augmentant les importacions de productes que es podrien cultivar aquí, amb el sobrecost ecològic que això implica. En aquest sentit, encara hi ha molta desinformació entre els consumidors. Vivim envoltats d’anuncis d’empreses que asseguren vendre productes en “origen” o que fan onejar la bandera “sense intermediaris” i la fan extensiva a tots els productes que venen i que, en realitat, compren majoritàriament al gran hort de Mercabarna. Els consumidors ho sospitem, però al final ens pot la comoditat i l’autoengany. Tanmateix, vull creure en l’aposta que algunes ciutats han fet per potenciar els horts urbans o en la voluntat de millorar els barris, que comentava al principi d’aquest article. Els barris configuren les artèries vitals de les grans ciutats. Quan se sent cohesionada, la gent –vingui d’on vingui– pot fer noves arrels al lloc on ha de viure. I continuo pensant que les grans ciutats han de començar a mirar cap al camp no pas com qui mira un parc temàtic sinó com qui retorna a casa, perquè el sentit d’arrelament és essencial.
