Asincronia política

Estem segurs els cata­lans que cami­nem pel camí idoni? Una pre­gunta que em fue­teja per­tinaçment cada dia des del mes de setem­bre del 2017. Set mesos de fla­gel·lació cere­bral, que molt em temo que es per­llon­ga­ran en un exer­cici sal­vatge de maso­quisme analític. La tos­su­de­ria dels meus amics inde­pen­den­tis­tes em reté la reso­lució de la incògnita No serà, per ven­tura, el pit­jor dels camins per evi­tar mals majors a la soci­e­tat cata­lana, als seus ciu­ta­dans? El dubte m’ha emplaçat davant una evidència: en les matei­xes con­di­ci­ons, en el si d’una con­jun­tura per­versa, l’eco­no­mia avança i segueix crei­xent, fins i tot amb el fre posat en les inver­si­ons exte­ri­ors i les oscil·laci­ons que es per­ce­ben en la demanda, per què la política no segueix idèntic rumb? A què es deu aquesta asin­cro­nia entre l’econòmic (crei­xe­ment per sobre del 2,5% del PIB) i el polític (paràlisi par­la­mentària, enso­pe­ga­des exe­cu­ti­ves, absència de govern, absur­des pre­ten­si­ons ale­gals i cul-de-sac judi­cial)?

Si a Cata­lu­nya s’ha produït una con­si­de­ra­ble fuga de dipòsits ban­ca­ris (31.400 mili­ons d’euros des de l’apa­rició de la DUI, segons El Eco­no­mista del 20 de març) sem­bla escas­sa­ment dub­tosa la per­cepció d’inse­gu­re­tat i alt risc per part dels dipo­si­tants ban­ca­ris. Encara lluny de la nor­ma­li­tat per­cep­ti­ble en el món eco­no­mi­co­fi­nan­cer inter­na­ci­o­nal amb referència a Cata­lu­nya, tot sem­bla indi­car que les cor­po­ra­ci­ons d’una certa dimensió han poster­gat la por als ris­cos d’un procés, que es con­si­dera ja poc menys que en liqui­dació. És a dir, els cen­tres de decisió econòmica inter­na­ci­o­nals ten­dei­xen a con­si­de­rar superada la fase d’incer­te­ses i inse­gu­re­tat jurídica a què va donar lloc la DUI a la tar­dor. I para­do­xal­ment gràcies a la decisió del govern espa­nyol i a l’apli­cació de l’arti­cle 155 de la Cons­ti­tució, per allò d’“obras son amo­res i no bue­nas razo­nes” del refra­nyer cas­tellà.

No obs­tant això, està molt lluny de ser aquesta la per­cepció –molt peri­llosa– de la demen­cial manera de pro­ce­dir de la nos­tra classe política en una i altra riba de l’Ebre. De poc ser­veix apel·lar al mana­ment del seny i als prin­ci­pis que el regei­xen segons El cri­teri de Jaume Bal­mes; ni al prag­ma­tisme orte­guià de la “con­lle­van­cia” entre cata­lans i espa­nyols; ni al pre­ce­dent de Lluís Com­panys l’octu­bre de 1934; ni al “mai més” del vell pre­si­dent Tar­ra­de­llas; ni a les embo­gi­des apel·laci­ons a Espar­tero... “Fins quan esgo­ta­ran la nos­tra paciència...?”, en paràfrasi de les Cati­linàries de Marc Tul·li Ciceró.

És obvi que en la nos­tra classe política no llu­ei­xen els cice­rons, ni s’atén a la lògica d’Aristòtil, ni al rea­lisme del burgès pac­tista, entre altres raons perquè la bur­ge­sia ha clau­di­cat –amb els seus diners a lloc segur–, i els seus fills de més limi­tada intel·ligència han tro­bat refugi en la política, en lloc de vene­dors en el mer­cat inte­rior o exte­rior. Doncs la crisi del talent polític no és una casu­a­li­tat, sinó un dre­natge de la qua­li­tat i del talent que fuig sis­temàtica­ment a l’uni­vers dels nego­cis i de l’eco­no­mia, reduint d’aquesta manera la capa­ci­tat de talent i intel·ligència en la classe política. Cras error! Perquè una tal asin­cro­nia pro­voca la dis­torsió entre les opci­ons econòmiques i les polítiques, amb enorme dany per a les dues, atès que es retro­a­li­men­ten en el sen­tit més nega­tiu: a pit­jors polítics, pit­jor eco­no­mia a mitjà o llarg ter­mini; o més risc a un apo­de­ra­ment dels interes­sos polítics per part dels interes­sos econòmics i amb la pèrdua de sobi­ra­nia de la mateixa soci­e­tat i del ciu­tadà. És una usur­pació dels àmbits col·lec­tius i soci­als per part del dik­tat econòmic. Tota una ruta cap als neo­fei­xis­mes o la decre­pi­tud de les democràcies sub­ju­ga­des per l’interès estric­ta­ment ego­ista i par­ti­cu­lar, atès que no hi ha una ade­quada “demo­cra­tit­zació” –o soci­a­lit­zació– de les ren­des produïdes per les potents estruc­tu­res econòmiques cada vegada més des­con­tro­la­des, com es demos­tra en l’Amèrica de Trump. A això es pot aspi­rar? La jiva­rit­zació de la classe política ens pre­ci­pita, a mitjà o llarg ter­mini, a aquest ine­xo­ra­ble esce­nari tan per­vers. Caldrà col·legir de tot això que la “democràcia” com a sis­tema és la degra­dació de l’“aris­tocràcia” –o govern dels millors– com con­cloïa Aristòtil?

Si aquest cas passés, seria sens dubte un fracàs estre­pitós de les elits. Són elles les que dis­po­sen de mit­jans per con­duir el ciu­tadà, fins i tot amb l’abús de les xar­xes actu­als, on la desin­for­mació i les fake news són un escàndol tan gran com aquest bru­tal con­cepte de la post­ve­ri­tat. Si ens ate­nim a la post­ve­ri­tat haurà tri­om­fat el rela­ti­visme moral; una porta que dona accés a tota dege­ne­ració política, amb el dis­curs final del fi que jus­ti­fica els mit­jans. És a dir, el tri­omf pòstum d’aquest Maquia­vel que va dis­se­nyar la via als ingents des­propòsits dels anys 1930-1945. Si no ana­lit­zem les con­seqüències de la crisi de 1929, em temo que l’òptica social per visu­a­lit­zar les deri­va­ci­ons de la crisi del 2007-2014 serà encara més bor­rosa. Pura boira.