Enyorat Boadella

Soc dels que van admi­rar i aplau­dir con­se­cu­ti­va­ment les repre­sen­ta­ci­ons de la tri­lo­gia Ubú pre­si­dent, La increïble història del Dr. Floït & Mr. Pla i Daa­aalí. També soc dels que en una ado­lescència llu­nyana van admi­rar i aplau­dir peces ino­bli­da­bles com ara Olym­pic Man, quan Els Joglars l’esce­ni­fi­ca­ven al cinema Olímpia de la Bis­bal, sí, aquesta població de la rura­lia cata­lana que vostè, senyor Boa­de­lla, ara con­si­dera infec­tada per l’estultícia elec­to­ral. Igual­ment, recordo com a casa ens recar­golàvem de riure men­tre el vèiem a la tele­visió afai­tar-se sense fulla gràcies a l’escuma con­ta­mi­nada del riu al seu pas per Sarrià de Ter (curi­o­sa­ment la població fins ara gover­nada amb encert pel nou pre­si­dent d’aquest Par­la­ment la com­po­sició del qual a vostè tant li des­a­grada). I, al cap dels anys, ara sense gaire entu­si­asme, la veri­tat, també soc espec­ta­dor de la pro­moció de l’invent aquest de Tabàrnia, que a vostè li reserva el paper de pre­si­dent i li adju­dica la banda sonora del film Air Force One, l’avió on viatja algú tan poc fia­ble com en Trump (cadascú és lliure de triar els seus refe­rents, només fal­ta­ria). El seu dis­curs actual l’allu­nya cada vegada més d’aquells temps d’èxits tea­trals, quan des de Jafre cele­brava la savi­esa humana capaç de tenir el cemen­tiri muni­ci­pal al cos­tat d’una granja de porcs. Hi té dret, a esme­nar el seu pas­sat, igual com en va tenir alhora de can­viar el pre­sumpte menys­preu de l’admi­nis­tració cata­lana pel pre­sumpte afecte del PP madri­leny. El que ja em sem­bla més dis­cu­ti­ble, en canvi, és aquest enca­te­ri­na­ment seu de sepa­rar-se dels ter­ri­to­ris on es vota allò que no li plau. Posar en dubte la qua­li­fi­cació dels elec­tors quan el resul­tat de les vota­ci­ons no t’agrada s’assem­bla massa al tota­li­ta­risme que tant van com­ba­tre Els Joglars. Per això el seu penúltim espec­ta­cle tele­vi­sat amb prou fei­nes pro­voca el som­riure com­pas­siu que s’adreça als bufons per fer-los saber que s’allar­guen massa i que lamen­ta­ble­ment han per­dut la gràcia.