L’unionisme i la indecència

L’estratègia repres­siva de l’Estat espa­nyol con­tra el movi­ment repu­blicà català ha fet una esca­lada tan bru­tal que fins i tot es per­cep inco­mo­di­tat en alguns sec­tors de l’uni­o­nisme. S’ha pogut obser­var, per exem­ple, en les decla­ra­ci­ons dels diri­gents del PSC asse­gu­rant que no veuen per enlloc el delicte de ter­ro­risme que se li atri­bu­eix a una ciu­ta­dana de Vila­de­cans pel fet de ser mem­bre d’un CDR i haver ins­tat a fer mobi­lit­za­ci­ons. Ara bé, cal pre­gun­tar-se fins on serà supor­ta­ble per a aquests actors polítics –i altres de soci­als– la inco­herència d’adme­tre que no es pot atri­buir el delicte de rebel·lió als diri­gents polítics repu­bli­cans empre­so­nats perquè es basa en una violència ine­xis­tent, o no es pot qua­li­fi­car de ter­ro­risme les acci­ons dels CDR per dis­cu­ti­bles que siguin, i en canvi accep­tar sense embuts les deci­si­ons judi­ci­als que com­por­ten dese­nes d’anys de presó. Els cen­te­nars de milers de ciu­ta­dans uni­o­nis­tes que viuen a Cata­lu­nya tenen tot el dret a defen­sar la seva posició. Però han de pren­dre una decisió que té més a veure amb l’ètica i la moral que amb la política. L’uni­o­nisme, ciu­tadà a ciu­tadà, ha de deci­dir si vol con­ver­tir-se en una mino­ria d’impo­sició que, per acció o omissió, per­met que l’Estat empre­soni i jutgi amb fal­ses acu­sa­ci­ons una bona part dels seus con­ciu­ta­dans. Tot dele­gant la defensa de les seves posi­ci­ons polítiques en l’acció de l’Estat con­tra amics, com­panys de feina, veïnes o fins i tot fami­li­ars d’ads­cripció repu­bli­cana. Perquè això és el que està pas­sant. L’uni­o­nisme no hau­ria d’estar renyit amb la decència. Ho plan­tejo sense cap ànim d’ofensa. Ben al con­trari, amb la volun­tat d’esta­blir un pont de concòrdia de país basat en el fet que l’objec­tiu repu­blicà ha de poder ser dis­cu­ti­ble però que l’uni­o­nisme ha d’enten­dre que impo­sar les seves idees no per la via de gua­nyar a les urnes sinó de per­me­tre, sense alçar la veu, aquesta àmplia repressió judi­cial basada en la men­tida estruc­tu­ral, és sim­ple­ment inde­cent. Es pensi com es pensi.