Violència

Fa poc va com­plir-se el cin­quan­te­nari de l’assas­si­nat de Mar­tin Lut­her King, que va pre­di­car la lluita pacífica a favor dels drets civils dels afro­a­me­ri­cans. En aquells anys 60 als EUA, i poste­ri­or­ment, dins d’aquest col·lec­tiu també hi va haver qui defen­sava la resistència armada (l’auto­de­fensa) davant la violència d’una soci­e­tat dis­cri­mi­natòria. Però fins les matei­xes llui­tes pacífiques van qüesti­o­nar-se quan va inter­ve­nir la Guàrdia Naci­o­nal: la seva repressió va pro­vo­car una res­posta con­si­de­rada vio­lenta que va uti­lit­zar-se per des­le­gi­ti­mar el movi­ment. És un vell argu­ment exem­pli­fi­cat amb una diver­si­tat de casos: els estats moderns s’atri­bu­ei­xen el mono­poli de la violència, apel·lant a l’ordre i la segu­re­tat, i cri­mi­na­lit­zen els movi­ments dis­si­dents que s’hi resis­tei­xen acu­sant-los de vio­lents: tant li fa que hagin actuat per defen­sar-se; tam­poc no importa con­ver­tir qual­se­vol forma de lluita (fins una pin­tada) en una acció vio­lenta.

Ho estem veient dia rere dia, cada vegada més, amb l’empara de certs mit­jans de comu­ni­cació: una nit t’atre­vi­xes a veure una tertúlia d’una cadena tele­vi­siva pública esta­tal i escol­tes un peri­o­dista argu­men­tant que la inter­lo­cutòria de Pablo Lla­rena conté unes con­si­de­ra­ci­ons molt afi­na­des sobre què és la violència, de manera que lloa la capa­ci­tat del jutge de veure-la on volia fer-se invi­si­ble: com ara en la con­vo­catòria d’un referèndum; pas­sats uns dies, veus un moment la mateixa cadena i et tro­bes un altre peri­o­dista que afirma que a Cata­lu­nya hi ha un ter­ro­risme de baixa inten­si­tat i que els CDR són una orga­nit­zació con­ce­buda per exer­cir la violència i la inti­mi­dació. Evi­dent­ment, no són veus solitàries. La maquinària de la cri­mi­na­lit­zació de l’inde­pen­den­tisme català, paral·lela­ment a la causa gene­ral enco­berta ins­truïda en l’àmbit judi­cial, fa temps que s’ha posat en marxa i cada dia està més engrei­xada. Ni tan sols importa que la justícia ale­ma­nya desau­to­ritzi l’acu­sació de violència als con­vo­cants del referèndum de l’1 d’octu­bre. La res­posta és menys­prear el jutge i acu­sar Ale­ma­nya de menys­te­nir Espa­nya. La res­posta també és fus­ti­gar els CDR i fins i tot dete­nir-ne mem­bres men­tre es passa per alt la violència poli­cial, els atacs de l’extrema dreta (a vega­des a per­so­nes que posen llaços grocs) i l’odi esco­pit en colum­nes periodísti­ques i aren­gues radiofòniques. Men­tre inven­ten la violència d’uns enco­brei­xen la violència real d’uns altres.