Viure en llibertat

“No heu sabut viure en lli­ber­tat i democràcia. Heu tin­gut una munió d’opor­tu­ni­tats des­a­pro­fi­ta­des i ara sols resta apren­dre a viure sense. L’afany, ado­bat amb la cobdícia que frena i impos­si­bi­lita les acci­ons d’ele­gir els millors i tot seguit d’orga­nit­zar amb fluïdesa la gover­na­bi­li­tat, el repar­ti­ment de res­pon­sa­bi­li­tats i d’acció.” Són les parau­les històriques d’un lli­ber­ta­dor ame­ricà, dels que més lle­nya van repar­tir. Con­vençut que la dic­ta­dura –li va cos­tar molt– no és forma de govern i sols amb democràcia es viu en lli­ber­tat, deixà el “jo” i copsà el sig­ni­fi­cat de les parau­les màgiques “lli­ber­tat i democràcia”. No poso dades, no fos cas que em tit­lles­sin de sediciós i més de les que patei­xen els patri­o­tes empre­so­nats. Un és gran...

És un feno­men curiós el que es pro­du­eix entre els líders actu­als, alguns dels defe­nes­trats i els caçats entre els polítics de par­tit, indus­tri­als impor­tants, per­so­na­li­tats dis­tin­gi­des o joves ambi­ci­o­sos que par­len molt bé. Men­tre no es veu la pos­si­bi­li­tat d’acce­dir a gover­nar, tot fun­ci­ona prou bé. Ara bé, en plan­te­jar la pos­si­bi­li­tat d’unes elec­ci­ons, es pot dir sense por d’equi­vo­car-se que tots sense excepció pen­sen a ser par­la­men­ta­ris, o bé alcalde o regi­dor, si les elec­ci­ons són muni­ci­pals. En aquell moment es pro­du­eix el feno­men de canvi de per­so­na­li­tat dels sub­jec­tes, sigui la que sigui l’ocu­pació o el nivell social dels can­di­dats i can­di­da­tes. És el mateix si és el pro­pi­e­tari d’una empresa, el seu direc­tor, o un tre­ba­lla­dor dis­tin­git per la parla fluida. Un pro­fes­si­o­nal de la medi­cina, engi­nye­ria, legis­lació, advo­cació, alcal­dia, ense­nya­ment, page­sia, etcètera. Es pot dir, sense por d’equi­vo­car-se, que el reiet que tots por­tem a dins treu el cap, de pri­mer pen­sant-ho i ben aviat dient-ho. “Tu faries un bon alcalde!”, li diu l’amic. L’esposa fa el desentès: “Vols dir, Jua­nitu, que no t’embo­li­ques!”, quan en rea­li­tat ja es veu posant ordre a l’obra social muni­ci­pal.

El feno­men que té greus reper­cus­si­ons, però, és un altre. A l’altura de par­tits, en no haver-hi elec­ci­ons o can­vis impor­tants, es fomenta de pri­mer les bones rela­ci­ons i surt ben aviat allò de: “Si anéssim junts, lla­vors sí que faríem feina!” Les direc­ti­ves aplau­dei­xen i es pacta col·labo­rar per obte­nir majo­ria. En petit comitè es parla del ter­cer par­tit en discòrdia, pla­ne­jant acci­ons de mer­ca­deig. Algú parla de fusió. Tal­ment oce­llets es donen el bec. “Arram­ba­rem amb tot!”, fa un que pensa en Madrid i les comis­si­ons par­la­mentàries que viat­gen “de tre­ball”. Cada un pensa tro­bar la per­duda pros­pe­ri­tat de les ter­res cata­la­nes, i la seva, és clar. Amb el cas del pre­si­dent Puig­de­mont s’ha vist prou clar. Cap de les ali­an­ces té vali­desa. Les vota­ci­ons, que són la base de tots els assump­tes, han per­dut la tra­jectòria i res del pac­tat suc­ce­eix. Hi ha hagut noves apro­xi­ma­ci­ons i més sepa­ra­ci­ons. Hom vol­dria cri­dar a l’ore­lla dels caga­dub­tes: “Tal com van els fronts d’acció política inter­par­tits, no tan sols no acon­se­gui­rem res de res, sinó que als que com jo tenim edats de fi de festa, ho tinc ben clar, ens faran la cerimònia laica o bé reli­gi­osa en cas­tellà.” Dit queda!