La maldat

Hem vis­cut un cap de set­mana intens. El dia 14, a Lla­gos­tera, sota una pluja per­sis­tent com­me­moràvem l’ani­ver­sari de la II República, en un acte entra­nya­ble que cada any orga­nitza l’Asso­ci­ació per a la Recu­pe­ració de la Memòria Històrica, aquest dis­sabte amo­ro­sits amb rams grocs de colza i amb el grup Mis­cel·lània inter­pre­tant cançons de pro­testa com Grândola, Vila Morena, de Zeca Afonso, el Cant de Lluita de Roba Estesa o Els Sega­dors. I diu­menge, vam ésser un gra de sorra més entre els milers i milers de per­so­nes que ens vam tro­bar a Bar­ce­lona per recla­mar la lli­ber­tat dels pre­sos, els nos­tres polítics tan mal­trac­tats per la injustícia espa­nyola. Se’ns estan aca­bant els adjec­tius per defi­nir la situ­ació que vivim i hem de recórrer a un subs­tan­tiu sense mati­sos com és mal­dat, la defi­nició de qui és dolent moral­ment. No podem enten­dre tanta arbi­tra­ri­e­tat ni tant d’abús de la llei, ni per què hi ha empre­so­nats i exi­li­ats per defen­sar unes idees que no s’han por­tat a la pràctica, i que si s’hagués fet era, és i ha de ser sem­pre motiu de nego­ci­ació política, no de revenja. Amb la Tran­sició es va per­dre l’opor­tu­ni­tat de crear una República Fede­ral Ibèrica i això ha con­tribuït a allu­nyar-nos. S’està fent molta referència a la pèrdua de les colònies espa­nyo­les a causa del seu orgull insa­ci­a­ble i de la inca­pa­ci­tat de ges­ti­o­nar les cri­sis, en creure’s que són els únics que tenen raó, i van per­dre Cuba i algun dia per­dran Cata­lu­nya. No tinc família més enllà de l’Ebre. Ni tam­poc amics. En vaig fer durant la mili: un andalús, un asturià, un basc, un madri­leny... però fa molts anys que hem per­dut el con­tacte. Eren gent a l’esquerra de l’esquerra. No sé què pen­sen ara, però recordo que en plena Tran­sició tenia mol­tes més coses en comú amb ells que no amb els cata­lans amb els quals vaig coin­ci­dir als quar­ters de Màlaga. Què vull dir? Que mol­tes per­so­nes que viuen més enllà de Cata­lu­nya no són anti­ca­ta­lans, ni desit­gen la nos­tra ani­qui­lació com a poble. Segur que nosal­tres tam­poc no ens hem sabut expli­car bé, i ens pre­gun­tem sovint com és que el Govern no va pre­veure la furi­bunda reacció de l’apa­rell polític, judi­cial i mediàtic de l’Estat. No es pot can­viar el que ha pas­sat, però em sem­bla que no neces­si­tem unes altres elec­ci­ons i s’ha de tre­ba­llar des de dins i des de fora per com­ba­tre la mal­dat i la impotència, i man­te­nir l’espe­rança i la dig­ni­tat.