El carrer de Pepe

Ja m’hi he pas­se­jat. Car­rer Pepe Rubi­a­nes amunt, car­rer Pepe Rubi­a­nes avall. Vaig ser diu­menge a l’acte d’inau­gu­ració que l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona va incloure en l’ano­me­nada pri­ma­vera repu­bli­cana, i que va tenir el record viu gràcies a la seva ger­mana Car­men, nebots, l’Andreu Bue­na­fu­ente, la Cris­tina Dilla, les vídues des del Jordi Par­ra­mon fins al pare Manel, des de la Maria Rosa­les fins a la Luci o la Rosana Tor­res, del Bozzo al Ser­rat, que va can­tar el Seria fantàstic, Fran­cesc Ore­lla, el Joan Gràcia, i fins i tot l’espe­rit de Flavià assu­mit per Manel Fuen­tes o el can­tant Èric Vinaixa, que va expli­car com el va conèixer.

Vinaixa, que és de Mira­vet, amb ànim de salu­dar Rubi­a­nes al tea­tre Capi­tol, es va espe­rar un bon dia que acabés la funció fins acon­se­guir que el dei­xes­sin pas­sar al came­rino. I segons que expli­cava el jove can­tant, allí hi havia, a més del Pepe, la Mar­ti­rio i jo mateix, que vaig situar la con­currència allà on era Mira­vet. Just allà on ara sobreïx l’Ebre.

L’Èric ho expli­cava sota el pri­mer sol de badar les pedres d’aquesta pri­ma­vera i just abans de la mani­fes­tació al Paral·lel per dema­nar la lli­ber­tat dels pre­sos polítics. Ada Colau con­fes­sava que no havia tin­gut el goig de conèixer per­so­nal­ment Rubi­a­nes, tot i que va estu­diar filo­so­fia com ell sabent que no s’hi dedi­ca­ria. Colau va dir que els que es dedi­quen a la política són, de fet, artis­tes fra­cas­sats. El nom de Rubi­a­nes, i el seu car­rer que serà sem­pre nos­tre, fa can­to­nada amb l’avin­guda Joan de Borbó. Bozzo només pensa a aga­far un taxi per poder fer aquest joc de noms. Des­plaça l’Almi­rall Cer­vera que, der­ro­tat a la guerra de Cuba del 1898, ha vist com sal­tava el seu nom de la Bar­ce­lo­neta just quan es diu que si Espa­nya, amb les deci­si­ons dels jut­ges ale­manys de no lliu­rar Car­les Puig­de­mont, ha rebut una sotra­gada sem­blant. Una mena de des­feta del 98 però de l’era digi­tal. Aquesta en què a més d’un jutge ja li hau­ria pas­sat pel cap car­re­gar-li un delicte d’odi a Rubi­a­nes, de tan foteta irre­ve­rent que podia ser. Aquesta boca d’infern que ani­ria tan bé per nete­jar l’espe­rit, ria­lla insu­bor­na­ble, per a temps de pulsió auto­ritària.