Fe, esperança i caritat

Assis­teixo a un debat sobre el tema de moda: la crisi econòmica. És una taula rodona amb els agents soci­als i econòmics de Pala­fru­gell. Els matei­xos pro­ble­mes que es denun­cien en la roda d'apor­ta­ci­ons, els podem tro­bar a qual­se­vol racó del país. La crisi econòmica és gene­ral i afecta tots els sec­tors, per bé que amb dife­rent gra­ve­tat.

Tot­hom entona el mea culpa en la part que els per­toca. Però com que es tracta de cer­car solu­ci­ons, a nivell local, per pal·liar la crisi se n'apun­ten unes quan­tes. És clar que no serà fàcil sor­tir-ne, però si caiem en el desànim serà molt pit­jor. Una de les idees que apa­reix repe­ti­da­ment és que la solució li ha de posar cada u a nivell indi­vi­dual. I cal tenir fe en què les coses ani­ran millo­rant. L'eco­no­mia és cíclica i ara, com en l'epi­sodi bíblic, estem en època de vaques magres.

I si la fe és creure en allò que no és tan­gi­ble, una altra de les vir­tuts que no podem endreçar en aquests moments és l'espe­rança en el nos­tre futur. Pot­ser sí que mai més edi­fi­ca­rem com bojos, ni podrem viure amb la llei del mínim esforç, ni les fàbri­ques pro­dui­ran com des­es­pe­rats que no poden donar a l'abast, però d'aquests acces­sos del pas­sat hau­rem après alguna cosa que per força ens ha de fer millors.

Men­tre això no arriba, hem de ser prou per­so­nes per plànyer a tots aquests tre­ba­lla­dors que estan a l'atur, a tots aquests autònoms que han que­dat sense feina a totes aques­tes peti­tes empre­ses que no saben com arri­bar a final de mes. Aquí hem de treure la ter­cera de les vir­tuts teo­lo­gals: la cari­tat, i apli­car-la a favor del més neces­si­tats.

Els pecats capi­ta­lis­tes han estat més de set i ara hem de pagar la fac­tura entre tots, amb IVA inclòs.