Prop de casa

He viat­jat tres vega­des a Soto del Real, i soc tes­ti­moni de com és de pesat i llarg el viatge. Lle­var-se d’hora, anar a dor­mir tard. Metro, sis hores de tren, dues hores de cotxe. Esmor­zar, dinar i sopar d’una esgar­ra­pada pel camí. La recom­pensa: qua­ranta minuts per veure el Jordi dar­rere un vidre brut i sen­tir-li la veu a través d’un intèrfon. El fill del Jordi té un any però fa més de sis mesos que fa el tra­jecte i ja sap que va a veure el seu pare. Con­for­mat, creua els patis sòrdids de Soto del Real a coll de la seva mare, passa rei­xes i entra al petit cubi­cle on sap que l’espera el pare. Pica amb el cap al vidre men­tre el Jordi li canta la cançoneta de l’ele­fant. La cançó és ale­gre però l’escena tristíssima. L’Amat obre molt els ulls, uns ulls de nen d’un any que porta més de trenta mil quilòmetres a l’esquena, uns ulls de nen d’un any a qui han robat el pare més de mitja vida. No hi ha dret.

La presó pre­ven­tiva de Jordi Cui­xart i Jordi Sànchez, ara fa sis mesos i mig, va cau­sar tanta estu­pe­facció que fins i tot diri­gents del PP van expres­sar, en pri­vat, que els sem­blava des­pro­por­ci­o­nada. Això sí, afa­nyant-se a dei­xar clar que es trac­tava d’una decisió judi­cial i que, com a tal, s’havia de res­pec­tar.

Doncs bé, ara ja no es podran escu­dar dar­rere cap jutge. Ara el govern espa­nyol haurà de deci­dir si accepta o no la sol·lici­tud de Jordi Cui­xart de ser tras­lla­dat a una presó cata­lana. Man­te­nir-lo a 700 km de distància de casa seva vul­nera el dret a la vida fami­liar i a la inti­mi­tat reco­llit a la Cons­ti­tució espa­nyola, atempta con­tra el dret dels infants reco­llit a la Con­venció dels Drets dels Nens de les Naci­ons Uni­des i va en con­tra de la legis­lació euro­pea sobre els drets dels reclu­sos. El minis­tre de l’Inte­rior té sobre la taula la sol·lici­tud de Cui­xart, i pro­ba­ble­ment aviat tindrà la d’altres pre­sos polítics –la gran majo­ria tenen fills petits–. Ara ja no podran posar Lla­rena d’excusa i veu­rem quin grau de reven­gisme polític els mou i quin grau d’huma­ni­tat els queda.