‘Mutatis mutandis’?

Au, ja tenim pla­ces 1 d’Octu­bre... I la mare d’Albert Rivera pro­posa que la plaça dels PPCC de Sants es digui plaça de Tabàrnia... I en una de les mol­tes reu­ni­ons ciu­ta­da­nes cele­bra­des a Santa Coloma arran de la situ­ació política, un assis­tent va plan­te­jar el canvi de nom de la població. Si ja som una república —va venir a dir—, comen­cem per res­ti­tuir el nom Far­ners de la Selva que la ciu­tat va tenir durant la guerra... És el fre­nesí de can­vis en el nomenclàtor i en la toponímia que ens agafa a tots en temps de con­vul­si­ons poli­ti­co­so­ci­als. Després de la revo­lució fran­cesa, un dipu­tat pari­senc va accep­tar de bon grat l’encàrrec de reba­te­jar tots els noms monàrquics dels car­rers que se li va fer en una con­venció. Per què? Perquè “ofe­rien per­tot arreu emprem­tes de la cupi­di­tat i del des­po­tisme”. L’home s’hi va fer tant que durant anys els ciu­ta­dans es per­dien per la ciu­tat... Un punt ate­nu­ada, va pas­sar una cosa sem­blant a la Bar­ce­lona de les èpoques de Primo de Rivera i de la Segona República. I amb el cop d’estat fran­quista, va arri­bar la gran poti­ne­jada: Sant Boi es va des­per­tar dient-se San Bau­di­lio; Sant Cugat, San Cucu­fate, i Sant Quirze, per dir-ne un altre, San Qui­rico... I quan­tes pla­ques noves no van aparèixer amb el nom del gene­ralíssim o d’algun gene­ra­lot amic seu? És clar que no sem­pre els va sor­tir bé: a Ripoll, la plaça dels Porcs va pas­sar a ser la Plaza de España, però durant anys els ripo­lle­sos en van fer una mix­tura: plaça dels porcs d’Espa­nya... Doncs bé, diria que ence­tem una altra sac­se­jada. Flo­ri­ran pla­ces 1 d’Octu­bre i pla­ques de Tabàrnia... També estic segur que l’alcal­dessa Colau aca­barà entrant el nom d’Idriss Dia­llo (un immi­grant mort en un CIE) per subs­ti­tuir el de l’escla­vista Marquès de Comi­llas). Som medi­ter­ra­nis, què vols fer-hi, i per tant, pro­clius a la mudança. Per això seria reco­ma­na­ble que els antropònims no es con­fi­es­sin. Ser­vi­dor coneix el cas d’una noia que, tipa de dir-se com es deia, va deci­dir fer-se un resty­ling al nom de pila. El pro­blema és que, acos­tu­mada a dur el vell durant cin­quanta anys, la cri­da­ven pel car­rer i no es girava... També el d’uns pro­ge­ni­tors que no s’aca­ba­ven de posar d’acord amb el nom del seu fill. Que si Pau, que si Pere, que si Beren­guera... La víctima, que ja havia superat l’etapa de l’apre­nen­tatge oral, un dia ja es va lle­var sense cap inqui­e­tud afe­gida: “Mare, com em dic avui?”