Què vols creure?

Tan­tes vega­des que hem dis­ser­tat sobre el que cre­iem o sobre el que no cre­iem, quan resulta que quasi sem­pre aca­bem cre­ient les coses que teníem ganes de creure'ns. Els casats, que la veïna els estima; les casa­des, que els estima l'home que els ha ena­mo­rat; els pares, que els esti­men els fills; els fills, que el gos que els han com­prat els pares els estima. Després, resulta que el gos és sem­pre a casa de la veïna, que la veïna s'acaba embo­li­cant amb l'home que havia ena­mo­rat les casa­des, que els fills han d'aca­bar assu­mint que el seu gos esti­mat es ven per un tros de carn o per la gossa de la veïna. Només alguns escrip­tors no assu­mei­xen mai res, perquè facin el que facin els seus lec­tors volen con­ti­nuar cre­ient que els esti­ma­rien. Ara, sóc a classe. Un alumne em pre­gunta si crec en Déu. La pis­sarra, l'esbor­ra­dor, el guix... una colla d'ado­les­cents prou joves perquè encara cre­guin que les veri­tats són immu­ta­bles. Sen­zi­lles com uns monosíl·labs, clares com un vidre, defi­ni­ti­ves com el toc d'un tim­bre. Al ves­pre, en una reunió del Dret a Deci­dir, algú pro­posa anar en una mes­quita per tal de cap­tar vot d'ori­gen mar­roquí, i un altre que hi està d'acord ens fa riure quan imita els resos dels musul­mans. I és que les veri­tats d'uns són també les men­ti­des d'uns altres. Però vivim igno­rant-ho perquè volem creure que hi ha veri­tats irre­fu­ta­bles i uni­ver­sals. I ara penso en les nos­tres supo­sa­des veri­tats científiques sobre l'epidèmia de grip que ens havia de matar aquesta tar­dor pas­sada, o sobre el canvi climàtic amb què ens ame­na­cen. Diuen que l'oceà Àrtic es des­glaçarà. No ho sé. Però per on es pen­sen que va pas­sar Roald Amund­sen fa més d'un segle? D'aquí a cent anys, farem molt de riure. Nosal­tres i les nos­tres con­vic­ci­ons eter­nes. Tan poc que sabíem i tant d'ego.