Dones ardides

El movi­ment femi­nista a la nos­tra terra no va acon­se­guir mai la cohesió d’un par­tit, no va empren­dre mai la lluita fron­tal con­tra una situ­ació adversa, no va tenir líders, ni segui­dors. Maria Aurèlia Cap­many era així de seca en l’inici del seu volum sobre el femi­nisme, on també recor­dava que si bé no par­lem d’un movi­ment genuí català, sí que es va donar un sac­se­ja­ment a l’ombra del gran movi­ment femi­nista mun­dial. Men­tre aquesta escrip­tora publi­cava aques­tes veri­tats, jo tot just nai­xia, en un món on supo­sa­da­ment tot can­vi­ava, hereu del Maig del 68, amb una efer­vescència que feia tron­to­llar els fona­ments de l’auto­ri­tat, el patri­ar­cat i el sur­sun­corda. M’agrada quan la Maria Aurèlia es refe­reix a les corat­jo­ses pri­me­res femi­nis­tes angle­ses i els diu “dones ardi­des”, dones que van saber “plan­te­jar soro­llo­sa­ment” algu­nes qüesti­ons.

El movi­ment femi­nista ha tin­gut molts fra­cas­sos, però no vol­dria ima­gi­nar-me què hau­ria pas­sat si no hagues­sin exis­tit aques­tes dones auda­ces i en alguns casos temeràries. Acon­se­guir la igual­tat de drets d’homes i dones no hau­ria de sem­blar una bes­ti­esa. L’estat de dependència en què tan­tes dones havien cai­gut, i encara ara, no per­me­tia avançar en drets. Recor­dem que les ame­ri­ca­nes, que no van ser menys ardi­des que les angle­ses, es van tro­bar el 1848 a Seneca Falls, a l’Estat de Nova York, per recla­mar dret de pro­pi­e­tat, dret d’obte­nir el divorci, dret d’accés a les pro­fes­si­ons a les quals acce­dien els homes. Una mani­o­bra bur­gesa, per alguns, un movi­ment que va acon­se­guir algu­nes lli­ber­tats lli­ga­des a repar­ti­ment de béns o a acti­vi­tats comer­ci­als. Aviat es van ado­nar que no era un tema només d’eman­ci­pació, sinó que el sis­tema capi­ta­lista (Karl Marx també està de festa, diven­dres fa fer 200 anys del seu nai­xe­ment) con­tribuïa a les desi­gual­tats.

Cap­many no estal­via crítiques a com des de Cata­lu­nya es veia la dona que pensa. Escri­via el 1973: “L’hos­ti­li­tat de la soci­e­tat cata­lana con­tra la dona intel·lec­tual no és pro­ducte de cap con­dició de raça, sinó un feno­men social ben fàcil d’esca­tir. La soci­e­tat cata­lana, i em refe­reixo con­cre­ta­ment a la del Prin­ci­pat, és una soci­e­tat que reneix econòmica­ment i política amb la bur­ge­sia, i la bur­ge­sia ha estat la classe que ha reduït la dona a la pura nul·litat i a la més deni­grant explo­tació.”

En el segle pas­sat, la cata­lana Dolors Mon­serdà (1845-1919), dona valenta, escrip­tora, sor­ne­guera, va des­ta­car per aquesta atenció al que avui en diríem qüesti­ons femi­nis­tes. Catòlica i con­ser­va­dora, obser­vava la petita bur­ge­sia il·lus­trada cata­lana, i el seu seria un femi­nisme amb atenció filantròpica amb tocs de rei­vin­di­cació obrera: el progrés mate­rial des­tru­eix la per­sona humana i la fa més mes­quina, des­con­tenta, ran­co­rosa. Pit­jor.

Car­men Karr, en el seu arti­cle Con­si­de­ra­ci­ons, fa saber que vol que la dona tin­gui cul­tura, no com a orna­ment per ame­nit­zar una vet­llada amb la seva con­versa, sinó com a “eina” per poder tre­ba­llar en pla d’igual­tat al cos­tat de l’home. Cap­many era molt dura con­tra les noves for­mes d’imatge de la dona dels anys setanta, des de la dona-nena a la dona sofis­ti­cada pas­sant per la dona-xicot. Noves for­mes d’ali­e­nació no impo­sa­des amb san­ci­ons ètiques o ame­na­ces, sinó amb ofer­tes temp­ta­do­res. Per ella, tot eren estra­ta­ge­mes que con­sis­tien no a fer por a la dona sinó a allu­nyar-la de la seva presa de consciència, dels seus drets i dels seus deu­res.

No obli­dem el con­text espa­nyol: el 1960 es va apro­var la llei de drets polítics, pro­fes­si­o­nals i de feina de la dona. María Salas, a Noso­tras las sol­te­ras (1959) recor­dava que no només de matri­moni viu l’home. La catedràtica Ame­lia Valcárcel (Madrid, 1950) res­pon en una entre­vista que li han fet els filòsofs Merino i Cam­bro­nero que durant els anys sei­xanta i setanta a Espa­nya el femi­nisme “no l’ente­nia gai­rebé ningú”. Noms com Lidia Falcón i Car­los Cas­ti­lla del Pino escri­vien, i eren tex­tos que de seguida “des­a­pa­rei­xien”, pel seu alt interès i perquè ofe­rien claus d’un feno­men que no es conei­xia.

En el lli­bre Mayo del 68, cuéntame cómo te ha ido, Françoise Picq, fun­da­dora a França de l’Asso­ci­ació Naci­o­nal d’Estu­dis Femi­nis­tes, reco­neix que el Maig del 68 va ser un movi­ment mas­clista, com ho eren les fàbri­ques i el món pro­le­tari i burgès del moment. En canvi, el movi­ment dels estu­di­ants va ser una espe­rança que va ani­mar els joves a bus­car una habi­tació pròpia des d’on alçar amb força la paraula, lliure i dife­rent. Picq creu que el Maig del 68 les dones no van pren­dre la Bas­ti­lla però van pren­dre la paraula: les dones sem­pre han vol­gut par­lar i han par­lat, però després del 68 el canvi és que “ara se les escolta”.