Zaragoza i la realitat

Hi va haver un temps en què un tipus de gent entrava en política, deien, per trans­for­mar la rea­li­tat. Uf, la rea­li­tat. Ja fa temps, però, que els més espa­vi­lats d'aquesta classe van veure que la manera més efec­tiva de fer la viu-viu en la política és con­ver­tir la rea­li­tat en una cosa molt rela­tiva i mal·lea­ble, fins i tot rebre­ga­ble. Hi ha casos extrems en què el més con­ve­ni­ent és negar-la total­ment, però de tal manera que aquesta negació sigui pre­sen­tada com la més con­vin­cent de les afir­ma­ci­ons de la rea­li­tat. Per­do­nin, crec que m'estic per­dent i que pot­ser ja no s'entén res. Anem a un exem­ple pràctic. L'Exem­ple, en podríem dir. Ja el saben, és el cas del con­se­ller Ernest Mara­gall i la seva rec­ti­fi­cació després de pas­sar pel taller de repa­ració del seu par­tit. Què té a veure això amb el que els estava dient sobre la rea­li­tat? Vostès matei­xos ho van dir ben clar diven­dres en l'enquesta que es publica cada dia sota aquest espai: només un 9 per cent dels votants diuen que es cre­uen la versió ofi­cial. No cal ser de cap par­tit que no sigui el PSC per no creure's la rea­li­tat paral·lela que va cons­truir José Zara­goza, l'eficaç mani­pu­la­dor de rea­li­tats soci­a­lista. Tot­hom va enten­dre allò de la fatiga del tri­par­tit, la falta de pro­jecte de país del PSC i l'allu­nya­ment dels par­tits res­pecte de la gent, perquè gràcies a Déu (o a algun tòtem laic) encara hi ha prou sen­tit comú. Doncs Mara­gall va sor­tir de l'exe­cu­tiva del seu par­tit com un ésser sotmès a una lobo­to­mit­zació i rein­te­grat al pen­sa­ment soci­a­lis­ta­ment cor­recte. O sigui, a dei­xar que sigui Zara­goza qui pensi per tots. Abans que Zara­goza, qui s'encar­re­gava de nete­jar les esce­nes del crim en el PSC era José Mon­ti­lla (en un arti­cle de fa uns anys el vaig com­pa­rar amb el Señor Lobo de la pel·lícula Pulp Fic­tion), i no li va anar mala­ment, pre­ci­sa­ment, ja que ha arri­bat a pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i tot. Què vull dir amb això? Doncs que el que vostè i a mi ens pot sem­blar un cas fla­grant d'allu­nya­ment de la política res­pecte del sen­tit comú de la gent és, en la rea­li­tat dels par­tits, un mèrit. Pot­ser sí que la rea­li­tat ens l'han trans­for­mada tant que no és el que ens pensàvem que era.