La cadira de Torra

Com que fa set­ma­nes i mesos que reclamo la for­mació d’un govern que actuï i ens empari, ara que des d’ahir en tenim un hau­ria d’estar con­tent. No m’hi vegin gaire. Estic impreg­nat de l’ambi­ent depres­siu que s’ha vis­cut al Par­la­ment els dos dies que ha durat la inves­ti­dura de Quim Torra. Si el ple de la decla­ració de la inde­pendència del 27 d’octu­bre va ser trist, impropi d’un fet tan trans­cen­den­tal, el d’aquests dos dies gai­rebé el supera. Hi fa que hi hagi polítics a la presó i a l’exili. Hi fan aquells llaços grocs als escons que els recor­den. Hi fan els seus fami­li­ars a la tri­buna de con­vi­dats. Hi fa, també, la incer­tesa. El ple de la inde­pendència pre­veia el seu fracàs. I el d’aquests dos dies? Del dis­curs de Quim Torra em van agra­dar les cites literàries d’autors antics i moderns. Com que li havíem dit que vivia enca­llat en Eugeni Xam­mar, va exhi­bir conei­xe­ments, que en té, de Joan Fus­ter i Mont­ser­rat Roig. Es va expres­sar en qua­tre idi­o­mes. Ens satisfà que els nos­tres man­da­ta­ris exhi­bei­xin poli­glo­tisme. Però em vaig per­dre. L’aspi­rant i ara pre­si­dent va par­lar de fer república, d’ela­bo­rar una cons­ti­tució... Molt bé. I aques­tes coses que han fra­cas­sat en un pri­mer intent, ¿com es faran rea­li­tat en un segon, si la situ­ació s’ha fet molt més difícil? Sol·licito que el nou pre­si­dent m’ho expli­qui, res més. Afirma que serà un pre­si­dent pro­vi­si­o­nal per res­pecte al legítim, Car­les Puig­de­mont. Pot ser una pro­vi­si­o­na­li­tat llarguíssima perquè a Puig­de­mont no se l’espera en molt temps, per a pena seva i de tots. La pro­vi­si­o­na­li­tat s’acusa quan el legítim sug­ge­reix al suc­ces­sor de con­vo­car elec­ci­ons l’octu­bre. D’aquí a l’octu­bre es pot fer república i una cons­ti­tució o alguna obra de govern? Elec­ci­ons per quin motiu? Estic amb els que retre­uen a Torra no haver fet un dis­curs inclu­siu. Va par­lar per a satis­facció dels seus, sobre­tot en el pri­mer. Molts van que­dar efec­ti­va­ment satis­fets. No m’hi comp­tin del tot, mal­grat ser “dels seus”. Els inde­pen­den­tis­tes hau­rien de ser més crítics amb els líders i par­tits que els repre­sen­ten, i exi­gir-los autocrítica. No es pot dei­xar la cen­sura als “uni­o­nis­tes” i encara menys als insul­ta­dors. S’han fet mol­tes coses mala­ment, des del pri­mer d’octu­bre, i es tracta de no insis­tir-hi. I assa­jar una nova estratègia? Ignoro quina, ells l’hau­rien de saber, per això són polítics. Ni que fos decla­rar la inde­pendència i avall, com els impa­ci­ents recla­men. En el dis­curs de Torra no s’ende­vi­nen nove­tats, sinó l’etern retorn. Con­fiança, però.

No em vull creure, perquè no pot ser veri­tat, que Puig­de­mont hagi pro­hi­bit a Torra l’ús del des­patx pre­si­den­cial. Dona­ria la raó als que acu­sen Torra de tite­lla, esco­la­net, dele­gat o coses pit­jors. Com es pot man­te­nir calenta una cadira si no s’hi està asse­gut?