Literatura tatuatge

Un dels lli­bres més venuts per Sant Jordi va ser Piel de letra, de Laura Esca­nes. En aquesta obra, l’autora aplega diver­ses pro­ses i refle­xi­ons sobre la seva vida. L’interès del lli­bre rau en el fet que s’hi pot detec­tar una vari­ació de les típiques fórmu­les dels lli­bres mediàtics. Per enten­dre’ns, Martí Giro­nell o Antoni Bas­sas, dos dels autors més venuts en català, fan lite­ra­tura o assaig mediàtics en la mesura que tenen la intenció de comu­ni­car una història amb una certa coherència i clare­dat. Ja se sap que la lite­ra­tura i el pen­sa­ment no són això. És a dir, no són for­mes de trans­missió de con­tin­guts ni d’infor­mació, sinó que, a través de tota mena de jocs for­mals i con­cep­tu­als, volen jus­ta­ment inter­rom­pre la comu­ni­cació per mos­trar, no pas allò que passa, sinó més aviat allò que no és ni s’esdevé. Són llen­guatge que s’escriu a si mateix, des­a­co­blat del món.

Ara bé, en Esca­nes ja ni tan sols no hi ha la volun­tat de comu­ni­cació dels lli­bres mediàtics. En la seva lite­ra­tura del jo, el jo ja no és sinó un cos, una pell, on s’hi tatuen parau­les que són imat­ges més que no pas sig­ni­fi­cats. Esca­nes escriu fra­ses com ara: “ Y da igual cuántas veces me haya caído. Por mucho que intente cam­bi­arlo. Por mucho que me impul­sen. Voy a mi ritmo”. O a un “Tú” li diu que “eres”: “La luz en la oscu­ri­dad”; “El pri­mer baño del verano” o “La pala­bra amor en un corazón”.

Aques­tes fra­ses-tatu­atge, doncs, són un exem­ple per­fecte de la reducció de la sub­jec­ti­vi­tat al cos. El sub­jecte modern es basava en la for­mació d’una volun­tat autònoma i un espe­rit crític (el famós Bil­dung ale­many), de manera que la cons­trucció de la sub­jec­ti­vi­tat repre­sen­tava un pro­jecte d’alli­be­ra­ment a través de l’edu­cació, i sobre­tot l’edu­cació estètica, i de l’auto­consciència col·lec­tiva.

Però amb l’escrip­tura d’Esca­nes passa el mateix que amb els tatu­at­ges. Davant d’aquests tex­tos con­ver­tits en imatge per fer visi­ble un cos, ja no hi ha pos­si­bi­li­tat d’esta­blir cap distància crítica ni cap experiència de desa­li­e­nació. Per tant, si l’ope­ració de l’escrip­tura mediàtica con­sis­teix a orga­nit­zar de manera eficaç sèries de clixés i de tòpics que mono­po­lit­zen el sen­tit del text, aquí ens tro­bem que els clixés i els tòpics s’ins­cri­uen sobre el paper de la mateixa manera aleatòria amb què es dis­tri­bu­ei­xen tatu­at­ges al vol­tant d’un cos. Al pròleg, el marit d’Esca­nes, Risto Mejide, fa un intent des­es­pe­rat de recu­pe­rar un sub­jecte sota la pell i per això diu que “la piel envu­elve la idea de uno mismo”. Però aquest intent cer­ti­fica que el mateix sub­jecte o idea d’un mateix s’han con­ver­tit per a molta gent com Esca­nes en un altre tatu­atge dels seus cos­sos magmàtics fets de pell, parau­les, imatge i mer­ca­de­ria.