Mala lluna

Hi va haver una època que situo entre els anys vui­tanta i noranta del segle pas­sat que va fer l’efecte que el món democràtic occi­den­tal havia entrat en una etapa cor­recta d’efec­tes per­pe­tus: els man­da­ta­ris eren gent rao­na­ble que sem­blava que tenien un diagnòstic encer­tat per endreçar els països que s’havien tro­bat. Hi havia líders que es feien escol­tar i produïen pen­sa­ment i ide­o­lo­gia als Estats Units, a Ale­ma­nya, a França, a Itàlia, a Rússia, a Txe­cos­lovàquia, a Polònia, a Espa­nya... A Cata­lu­nya van ser els anys dels Jocs Olímpics. No em facin ser més precís. Si ara cor­reguéssim a con­sul­tar l’heme­ro­teca tro­baríem de tot, per exem­ple la guerra dels Bal­cans, però vostès ja m’ente­nen. Era quan jo anava a Brus­sel·les o a Estras­burg per motius de feina periodística i em deien: “La Unió Euro­pea és la història d’un èxit.” L’última vegada que hi vaig anar l’eslògan havia can­viat: “Pit­jor seria si no existís.” Vaig tor­nar a casa depri­mit. Abans hi tor­nava pen­sant que deixàvem als fills un món millor.

Un dia, fa molts anys, un amic que viu en un poble petit de la comarca em des­cri­via el seu ajun­ta­ment així: “Tot hi és des­plaçat, el regi­dor del PSUC sem­bla del PSC, el del PSC –que era l’alcalde–, de Con­vergència; el de Con­vergència, del PP, i el del PP, d’extrema dreta.” Lla­vors encara no hi havia Ciu­ta­dans per situar aquest últim cor­rec­ta­ment. El qual, per cert, ens va venir a tren­car el vidre exte­rior de la redacció del diari amb una barra de ferro un dia que vam publi­car una notícia que no li va ser satis­factòria. Els ana­lis­tes mun­di­als no ho saben, però aquell poblet va ser el pre­cur­sor de la situ­ació actual, a escala domèstica i pla­netària. Tot­hom sem­bla mogut i que no ocupi el lloc que li cor­res­pon. Parlo de política però també podria refe­rir-me a la justícia, al peri­o­disme ener­gu­men i exhi­bi­ci­o­nista. a alguns amics... Els amics, també tro­ben que jo estic desen­fo­cat? La manca de models exem­plars ho impregna tot.

A què s’ha d’atri­buir aquest des­plaçament a la dreta into­le­rant, al desor­dre, a la democràcia esca­rida? A què, la xim­ple­ria enco­ma­na­dissa repre­sen­tada per l’actual pre­si­dent dels Estats Units? Quan tre­ba­llava al diari teníem obser­vat que cada dos o tres mesos s’acu­mu­la­ven a la redacció tots els tocats del bolet de la ciu­tat por­tant “notícies”. A Mai­gret també li pas­sava: periòdica­ment li ana­ven a comis­sa­ria els pari­sencs extra­vi­ats per anun­ciar-li crims ine­xis­tents. Ho atribuïa a la lluna. Nosal­tres, al diari, també. Ens tro­bem en un període de mala influència astral? Per­do­nin que recorri a la supers­tició però és que els ele­ments raci­o­nals d’anàlisi de què dis­poso no m’ho expli­quen tot. En qual­se­vol cas, apel·lo a l’astre noc­turn per dir que ens fan estar a tots de molt mala lluna.