En Terri, cent anys

Alguns recor­dem que fa cent anys que va néixer en Terri (Lluís Ter­ri­ca­bras Molera). Ho va fer a Man­lleu el dia de Sant Pere de 1918. Es va tras­lla­dar aviat a Mataró, on el seu pare havia gua­nyat una plaça de muni­ci­pal. Gai­rebé no va anar a escola, sinó que de petit va entrar de manyà en una fàbrica. Allà va mili­tar en l’anar­quisme i se li van fer les mans gros­ses. Va fer la guerra, la va per­dre, va estar tan­cat en un camp de con­cen­tració, va ser cri­dat de nou a files pel nou règim i va anar a parar a un batalló de penats a l’Àfrica. Un dia del 1967, des de Sueca, Joan Fus­ter li deia: “Collons, Terri, ja vinc!” En Terri el recla­mava al Racó, la seva gran cre­ació. Era un lloc de con­ferències sabatí obert al públic que durant vint-i-nou anys seguits, des del dis­sabte de car­na­val del 1949, va aco­llir tots els intel·lec­tu­als del país. La fama havia arri­bat a Sueca, a l’altra punta dels Països Cata­lans. Ainaud de Lasarte, Ala­ve­dra, Amat-Pini­e­lla, Ara­mon, Badia i Mar­ga­rit, Bar­tra, Benet, Ben­gue­rel, Ble­cua, Bohi­gas, Blai Bonet, Cah­ner, Can­del, la Maria Aurèlia, Cas­te­llet, Català-Roca, Cirici, Coll i Alen­torn, Cucu­rull, Deu­lo­feu, Espinàs, Estapé... Segueixo? Foix, Garcés, Hernández-Pijuan, Hur­tado... No aca­baríem. Ho sento pels del final de l’ordre alfabètic: Rai­mon, Subi­rachs, Tísner, Triadú, Tru­eta, Vicens-Vives... El Racó d’en Terri els ofe­ria la pos­si­bi­li­tat de par­lar. No hi havia cap tertúlia igual a Cata­lu­nya. En Terri va tenir l’agu­desa de pro­te­gir-se en una enti­tat afa­vo­rida pel règim. També de con­fiar en l’asses­so­ra­ment del catedràtic Antoni Comas i de l’escrip­tor Joa­quim Casas, tots dos de Mataró. Sobre­tot comp­tava amb el seu caràcter expan­siu que el feia amic de tot­hom. “Collons, Terri, ja vinc!” Ell deia: “vaig mun­tar el Racó per apren­dre el que no m’havien ense­nyat a escola”. Els que vam atra­par el Racó diem: “Va ser la nos­tra altra uni­ver­si­tat”. Els con­fe­ren­ci­ants venien sense cobrar. Només se’ls ofe­ria un sopar a la fonda, a base de peus de porc, “el plat més barat de la carta”. A Car­les Riba i Cle­men­tina Arde­riu, “tan espi­ri­tu­als”, els van ser­vir un requi­sit excep­ci­o­nal. Al cap d’un dies, en Terri rebia una carta dels dos poe­tes: “Hem sabut que tots men­gen peus de porc; tor­na­rem al Racó per tas­tar-los.” En Terri també escri­via, feia objec­tes amb ferro i qua­dres amb cro­mos, havia estat actor i guio­nista de les pel·lícules ama­teurs d’Enric Fité i Josep Pun­sola, que gua­nya­ven pre­mis a tot Europa...

Som a finals de maig i l’home­natge ofi­cial que Mataró li pre­para tot just és un pro­jecte. Ell havia estat un gran orga­nit­za­dor d’home­nat­ges a per­so­nes mor­tes o vives. Uns amics van deci­dir dedi­car-n’hi un. No avançaven, l’orga­nit­zació es dila­tava. En Terri els va anar a veure: “Voleu que ho faci jo?” Ens falta en Terri.