La pesta

En pro­duir-se les pri­me­res bai­xes, ningú no s’ima­gi­nava l’abast que aquell fet arri­ba­ria a tenir. Podia trac­tar-se d’un esde­ve­ni­ment casual, i ningú no en va fer gaire cas. Quan a algú se li va acu­dir fer un balanç del nom­bre d’afec­tats, es va cons­ta­tar que “la suma era cons­ter­na­dora. En pocs dies, les vícti­mes es mul­ti­pli­ca­ren, i es feu evi­dent que es trac­tava d’una ver­ta­dera epidèmia”. Quan hom gosà dir que podia ser la pesta, els incrèduls varen con­tes­tar que “fa anys que ha des­a­pa­re­gut”. D’altres sos­te­nien “que és un mal­son que pas­sarà”. Alguns, refe­rint-se als habi­tants del país, deien que “ningú no serà mai lliure en tant que hi haurà pla­gues”.

Cada dia que pas­sava, puja­ven les xifres dels afec­tats. Tot feia pen­sar que algú havia ino­cu­lat un microbi mor­tal i n’havia espe­ro­nat la pro­pa­gació; “a par­tir d’aquell moment, la pesta ja va ser un afer de tots”. Per tal de poder-ne fugir, els més deci­dits aban­do­na­ren la ciu­tat i pren­gue­ren el camí de l’exili; “la sepa­ració d’un ésser esti­mat esde­vingué sob­ta­da­ment el de tot un poble i, amb la por, el sofri­ment prin­ci­pal d’aquell llarg exili”.

En boca de molts dels afec­tats es podia sen­tir: “De fet, sofríem doble­ment, de pri­mer pel nos­tre propi sofri­ment, i després pel sofri­ment que ima­ginàvem en els absents, fill, esposa o per­sona esti­mada.” Els més rea­lis­tes deien que “sabíem que la nos­tra sepa­ració estava des­ti­nada a durar i que calia que intentéssim con­for­mar-nos-hi”. Reco­nei­xien que la seva con­dició era la de pre­so­ners. Els habi­tants de la ciu­tat “expe­ri­men­ta­ven així el sofri­ment pro­fund de tots els pre­so­ners i de tots els exi­li­ats”.

No hi havia només exi­li­ats a l’exte­rior; “per a la majo­ria era l’exili a casa seva”, sobre­tot d’ençà que es tan­ca­ren les por­tes de la ciu­tat. Els pri­mers mesos molts tenien, “enmig de la seva inqui­e­tud, la con­vicció que es trac­tava d’un acci­dent al cap i a la fi tem­po­ral”. Els pre­di­ca­dors, però, par­la­ven de la “caça mor­tal que avui es fa pels nos­tres car­rers” per causa dels pecats come­sos per la mala gent que volia dei­xar el ramat. La plaga tenia, doncs, un “caràcter puni­tiu: esta­ven con­dem­nats, per un crim des­co­ne­gut, a un empre­so­na­ment ini­ma­gi­na­ble”. Enmig d’aque­lla atza­rosa situ­ació, molts “trac­ta­ven de fugir de l’atmos­fera de pànic” que havia envaït totes les pla­ces i car­rers de la població.

La ciu­ta­da­nia no es resig­nava a res­tar impas­si­ble: “Sigui com sigui, és cert que el des­con­ten­ta­ment no parava d’aug­men­tar i les auto­ri­tats havien temut el pit­jor i pre­vist seri­o­sa­ment les mesu­res a pren­dre si la població, sot­mesa a la plaga, es llançava a la revolta”, perquè quan hom cons­ta­tava “la misèria i el dolor que oca­si­o­nava, calia ser boig, cec o covard per resig­nar-se”. En aque­lles difícils cir­cumstàncies, alguns der­ro­tis­tes “ana­ven dient que res no ser­via de res i que calia caure age­no­llat”. Altres, però, més corat­jo­sos, mani­fes­ta­ven “que s’havia de llui­tar i no pas age­no­llar-se”. Calia, doncs, “com­ba­tre la pesta”.

Arreu se sen­tien planys des­con­so­lats: “la pesta no per­dona”, “l’epidèmia és massa forta”. “Ho sabrem quan ho hau­rem inten­tat tot”, afir­ma­ven els més audaços. Els col·labo­ra­ci­o­nis­tes, amb obs­ti­nat des­ver­go­nyi­ment mani­fes­ta­ven: “Em trobo bé amb la pesta, jo, i no veig per què hau­ria de fer res perquè s’acabés”. Durant molts mesos, “els pre­so­ners de la pesta van resis­tir com van poder”. Alguns arri­ba­ven a pen­sar “que con­ti­nu­a­ven essent homes lliu­res”. Vivien la seva situ­ació immer­sos en una tràgica mono­to­nia. “Sí, cal­dria tor­nar a començar”, quan el fla­gell hagués estat vençut.

Després de molt de temps, la pesta va anar reme­tent: “Per fi les por­tes de la ciu­tat, tan­ca­des durant l’epidèmia, van obrir-se a l’alba d’una bella mati­nada, salu­da­des pel poble”, men­tre el jutge que havia estat tes­ti­moni dels fets mani­fes­tava que “volia dema­nar l’excedència”. Els pobla­dors del país, conei­xe­dors de la història, sabien “que el bacil de la pesta mai no mor ni des­a­pa­reix, i que pot estar ador­mit durant dese­nes d’anys”. En aque­lles pri­me­res dècades del nou segle havia revis­co­lat amb força.

Nota final: Les cita­ci­ons entre comen­tes pro­ve­nen del lli­bre d’Albert Camus La pesta (1947). Per a Camus, “hi havia pla­gues i hi havia vícti­mes”. Nosal­tres, els cata­lans, sabem bé qui són les vícti­mes.