Banderes als balcons

La casa d’un home és el seu cas­tell, com es deia abans, i per això molts volen que hi hagi, ben visi­ble, un esten­dard. Les xar­xes soci­als no han jubi­lat encara el balcó com a lloc on flo­rei­xen les rei­vin­di­ca­ci­ons. A la bella població aquitànica de Sainte-Terre, de prop de 2.000 habi­tants, Chris­tophe Roux, cui­ner en els seus qua­ranta, va deci­dir exhi­bir des de casa seva la ban­dera de la França lliure –idèntica a l’ofi­cial més la creu de Lorena al mig–, símbol de la resistència a l’ocu­pació ale­ma­nya durant la Segona Guerra Mun­dial. Però el bat­lle (soci­a­lista) no va apre­ciar el gest i va com­mi­nar-lo a treure-la; en decla­ra­ci­ons a Le Figaro, pre­cisa: “Si tot­hom s’entreté a posar les seves idees polítiques o reli­gi­o­ses a la façana, on ani­rem a parar? Amb aquesta ban­dera, hom pot pen­sar que vol dir «França ha de ser dels fran­ce­sos». Aquí això ofèn, no sola­ment als immi­grants.” Veiem com una auto­ri­tat s’arroga la com­petència d’inter­pre­tar el signe exhi­bit i de con­dem­nar la intenció pro­funda que hi suposa. Ara, la Pre­fec­tura ha donat la raó al veí i al seu esten­dard, però no acaba aquí la cosa, perquè el bat­lle vol pros­se­guir el plet. Com que França encara mana molt en la moda política, no tar­da­rem a veure intents de res­tricció d’aquesta mena. D’això del procés ha resul­tat una exa­ge­rada pro­fusió de ban­de­res, domas­sos, car­tells i guar­ni­ments, tant en l’espai públic com en el pri­vat. L’“On ani­rem a parar” és immi­nent. Com­bi­nant argu­ments d’estètica i de res­pecte a la majo­ria neu­tral, noves orde­nan­ces aviat orde­na­ran fer endreça.