Pels ministres els coneixerem

El pas­sat 23 de maig a la tarda al Congrés de Dipu­tats s’apro­va­ven els pres­su­pos­tos gene­rals de l’Estat amb els vots del PNB, i el pre­si­dent Mari­ano Rajoy i el minis­tre d’Hisenda, Cristóbal Mon­toro, s’enva­len­tien perquè pen­sa­ven asse­gu­rar tota la legis­la­tura.

Poques hores després es fa pública la sentència del cas Gürtel, –sentència retin­guda set dies per no entor­pir pre­ci­sa­ment les ali­an­ces de les vota­ci­ons dels PGE–, i tot el país va que­dar sos­mo­gut per la con­tundència dels fets pro­vats i Pedro Sánchez va pre­sen­tar la moció de cen­sura. En prin­cipi ningú li veia pos­si­bi­li­tats d’èxit, però Pedro Sánchez és un espe­ci­a­lista de sor­tir-se’n de les situ­a­ci­ons més difícils i jugant amb la nefasta imatge del PP va poder cap­tar els vots naci­o­na­lis­tes. I com tot­hom sap, la moció va gua­nyar i Mari­ano Rajoy ja és pas­sat i avui tenim de pre­si­dent Pedro Sánchez.

La qüestió és ara saber com serà el PSOE en aquesta nova sin­gla­dura. Fins al moment, el Sánchez, secre­tari gene­ral, havia fet un pacte de sang amb la troica del 155 i com­pe­tia en nivell d’agres­si­vi­tat ver­bal amb el PP i amb Ciu­da­da­nos, però en el dis­curs que va fer en la moció de cen­sura ja el va mode­rar molt. Els inde­pen­den­tis­tes el varen votar, sense gai­res con­vic­ci­ons, tot s’ha de dir, i com deia en Joan Tardà, “el vot era més un no a Rajoy que un sí a Sánchez”.

Ara és el moment d’anar des­co­brir quin pre­si­dent tin­drem: un pre­si­dent hipo­te­cat pels seus? Un pre­si­dent hipo­te­cat pel cost del 155? Un pre­si­dent hipo­te­cat per les mani­fes­ta­ci­ons als car­rers acom­pa­nyats per l’extrema dreta espa­nyo­lista? En funció dels noms i les car­te­res podríem intuir tot això, dei­xant sem­pre un marge a la pos­si­ble sor­presa que ell ens pugui fer.

D’entrada els noms que s’han anat conei­xent ens demos­tren un pes molt gran del vell PSOE i sig­ni­fi­ca­ria que el PSOE no té qua­dres joves pre­pa­rats, i si fos així, seria per pre­o­cu­par-nos. Hi ha tres minis­te­ris que, si real­ment són el que sem­bla, demos­tra­ria que està molt lli­gat pels barons i els ha de fer con­ces­si­ons.

La figura del jacobí José Bor­rell és tan clara que no calen gai­res inter­pre­ta­ci­ons, estem més a prop de la troica del 155 que no d’una nova forma de fer política. La minis­tra d’Ener­gia, Teresa Ribera, va ser secretària d’Estat del govern Zapa­tero de Medi Ambi­ent i Canvi Climàtic i va ser inves­ti­gada per uns infor­mes medi­am­bi­en­tals que havia fet pel cas Cas­tor. És a dir, la seva figura tran­quil·lit­zarà les grans com­pa­nyies. I de minis­tra d’Hisenda ha nome­nat María Jesús Mon­tero, que actu­al­ment es con­se­llera d’Hisenda de la Junta d’Anda­lu­sia i, pel que sem­bla, ha estat una impo­sició de la pre­si­denta d’Anda­lu­sia, Susana Díaz.

És evi­dent que s’haurà de donar uns dies a tots, i no en tenen gai­res, per tal de des­xi­frar les seves inten­ci­ons, però posats en l’evidència que aquest govern serà el que haurà de con­vo­car les elec­ci­ons a no molt llarg ter­mini, tenim poques pos­si­bi­li­tats que es com­plei­xin mol­tes de les nos­tres espe­ran­ces, perquè qual­se­vol gest que faci amb Cata­lu­nya, seran vots que perdrà a Espa­nya, i a més, dins del propi govern, dues peces claus li seran un llast, en cas que volgués fer quel­com.

I em refe­reixo al minis­tre José Bor­rell, que tot sabem què pensa, i a la minis­tra d’Hisenda que con­tro­larà una de les parts a resol­dre, i també sabem què pensa la pre­si­denta d’Anda­lu­sia.

I a Cata­lu­nya amb la presa de pos­sessió del govern Torra, el 155 ha decai­gut i ini­ciem un camí de recons­trucció de molts des­per­fec­tes pro­vo­cats durant aquests set mesos de con­trol del PP, però hem de tro­bar la manera de fer ser­vir l’enginy perquè ben aviat s’hagin curat les feri­des, tot i que tinc la sen­sació que, pels espa­nyols, el 155 no els ha mar­xat del tot men­tal­ment.

José Luis Ábalos es feia seu seguir fent el con­trol extra­or­di­nari de les finan­ces cata­la­nes “per veure com actua el govern”, i aquesta manca de con­fiança ins­ti­tu­ci­o­nal demos­tra que en la nova política espa­nyola el con­trol pre­ven­tiu forma part de la seva con­cepció de la democràcia, cosa que fins ara era reser­vat només a dic­ta­dors i a auto­ri­ta­ris.