Postdemocràcia i sobirania

El sociòleg i politòleg Colin Crouch va estar fa poc a Bar­ce­lona per deba­tre les raons polítiques de l’incre­ment de la desi­gual­tat. Al marge d’altres con­si­de­ra­ci­ons, l’autor de L’estra­nya no-mort del neo­li­be­ra­lisme va expli­car per què Jeremy Corbyn, el vell soci­a­lista que de manera ino­pi­nada va acon­se­guir el con­trol del Par­tit Labo­rista, va tenir un paper tan mode­rat com ine­fec­tiu en el mala­gua­nyat referèndum del Bre­xit. El motiu: dins el seu cor estava con­vençut que l’única manera de recu­pe­rar algun dia la pos­si­bi­li­tat de fer polítiques d’esquer­res era des­em­pa­lle­gant-se de la Unió Euro­pea.

Si la vera­ci­tat del plan­te­ja­ment s’hau­ria de veure (que el Regne Unit aban­doni la UE no vol dir ni de bon tros que recu­peri gaire sobi­ra­nia econòmica real), el que queda patent és la llu­nya­nia crei­xent entre les noci­ons de democràcia i de sobi­ra­nia. Crouch ano­mena post­de­mocràcia els estats que fun­ci­o­nen for­mal­ment com a sis­te­mes democràtics (amb elec­ci­ons, subs­ti­tució nor­mal de govern i lli­ber­tat d’expressió) però on l’abast d’aquesta democràcia es veu pro­gres­si­va­ment encon­git per una elit que deli­mita el marc de les deci­si­ons i coopta les ins­ti­tu­ci­ons.

Exem­ples? A l’Estat espa­nyol, men­tre Carme For­ca­dell segueix a la presó, l’abús de poder ha anat paral·lel a la reducció de l’àmbit d’allò dis­cu­ti­ble. En l’àmbit euro­peu, després d’haver defe­nes­trat ja dos governs l’any 2011, la set­mana pas­sada el comis­sari euro­peu de pres­su­pos­tos, Günther Oet­tin­ger, es des­pen­java dema­nant una democràcia res­pec­tu­osa amb el mer­cat: “Els mer­cats ense­nya­ran als ita­li­ans que no poden triar popu­lis­tes en les pròximes elec­ci­ons.”

El gir apa­rent­ment incom­pren­si­ble en què es troba el procés seces­si­o­nista català, la pèrdua de legi­ti­mi­tat de par­tits i ins­ti­tu­ci­ons espa­nyols, el Bre­xit o l’auge dels movi­ments popu­lis­tes d’esquerra i de dreta no són res més que mani­fes­ta­ci­ons diver­ses d’un movi­ment de revolta, social i fet des de baix, con­tra la inca­pa­ci­tat d’influir de manera efec­tiva en la vida política d’un país. A la pràctica, la distància entre la democràcia, com a con­cepte, i la seva apli­cació esde­ve­nen insu­por­ta­bles.

Té raó Corbyn quan pensa que l’única pos­si­bi­li­tat de recu­pe­rar polítiques d’esquer­res és recu­pe­rar sobi­ra­nia? L’eco­no­mista Dani Rodrik, que la set­mana pas­sada va ser con­vi­dat a les Jor­na­des d’Eco­no­mia de Sit­ges, li diria que sí. Les democràcies occi­den­tals miren de sac­se­jar-se les tena­lles que les opri­mei­xen amb resul­tats encara incerts. La tena­lla de la llei com a meca­nisme rígid i ina­mo­vi­ble. La tena­lla de la volun­tat dels mer­cats (dels cre­di­tors) com a llin­dar de les veri­tats invi­o­la­bles. La tena­lla del poder dels mit­jans com a marc d’allò pen­sa­ble, qüesti­o­na­ble i pos­si­ble. Sánchez, Torra i les mil-i-una cri­sis que encara hem de veure no són res més que bau­les en aquesta llarga cadena de resistències con­tra una democràcia que molts no accep­ten que es vagi empe­ti­tint dia rere dia.