El blanc i el roig

Una cer­ve­seta a la plaça Roja de Mos­cou veient la gent com passa. Deta­llo “de Mos­cou” perquè gai­rebé totes les ciu­tats de Rússia tenen una plaça “roja”, com nosal­tres tenim una plaça “major” o al Perú, pla­ces d’“armas” i a Mèxic, “zócalos”. Res a veure amb la revo­lució bol­xe­vic. “Roig”, en rus, és sinònim de “bonic”, també refe­rit a una per­sona, perquè és el color que l’idi­oma ha tro­bat més con­trari al blanc de la neu i el gel que mar­ti­ritza bona part del país de novem­bre a abril. Davant meu, les mura­lles del Krem­lin i la piràmide gra­o­nada que conté la momi­fi­cació de Lenin. Al dar­rere, les gale­ries GUM, apo­te­osi del comerç de mar­ques de moda inter­na­ci­o­nals. A l’esquerra, la cate­dral de Sant Basili. ¿M’agra­den aques­tes cúpules amb espi­rals i pro­tu­beràncies pin­ta­des de tots colors que sem­blen taps d’ampo­lles de per­fum? El tsar que va manar cons­truir l’edi­fici en va que­dar tan satis­fet que diuen que va fer cre­mar els ulls de l’arqui­tecte perquè no en pogués fer cap rèplica. Pot­ser Sant Basili gua­nya a l’hivern, quan els seus colors, el roig inclòs, emer­gei­xen de la plaça glaçada. Hau­ria de tor­nar a l’hivern per com­pro­var-ho. Fa uns dies, a Sant Peters­burg, em van fer la reco­ma­nació: “Torni pel fred i tro­barà una altra ciu­tat.” El riu Neva que la tra­vessa es glaça i la gent va d’un cantó a l’altre pas­se­jant-hi a peu o amb tri­neu, pres­cin­dint dels ponts. Pere el Gran, fun­da­dor de la ciu­tat, va dic­ta­mi­nar que a l’hivern el Neva és la gran plaça de Sant Peters­burg i de Rússia. Una plaça blanca? Que no havíem que­dat que per ser boni­ques havien de ser “roges”? Sant Peters­burg va al seu aire, Sant Peters­burg es va idear per con­tra­dir Mos­cou i totes les altres ciu­tats del país.

És maig, i els jar­di­ners han plan­tat flors als par­ter­res de Sant Peters­burg i Mos­cou. He fet el tra­jecte d’una ciu­tat a l’altra per rius i canals. “Tots aquests arbres que veu a les ribes aca­ben de treure la fulla.” La gent ha sor­tit en massa a impreg­nar-se del bon temps. A Sant Peters­burg sem­blava que hi hagués con­vo­cada una mani­fes­tació cada dia. Hi havia con­certs a les pla­ces i can­to­na­des. No s’hi feia fosc del tot. Les nits blan­ques del sols­tici man­te­nen claror al cel tota la nit. Des del meu punt d’obser­vació de la plaça Roja de Mos­cou veig sol­dats joves des­ta­cats a la ciu­tat des de dife­rents punts del país que van al dar­rere de les noies o hi fes­te­gen. A Les nits blan­ques, la novel·la de Dos­to­ievski, Nàtienka, la pro­ta­go­nista, espera a Sant Peters­burg l’ena­mo­rat que fa un any que ha anat a Mos­cou i no li escriu ni li diu res. Al final torna, des­gra­ci­a­da­ment per al nar­ra­dor, que se n’ha ena­mo­rat en el trans­curs de qua­tre nits de pri­ma­vera i que s’haurà de con­for­mar a ser-li amiga. Dos­to­ievski sem­pre va estar més tocat pel blanc hiver­nal.