La ciutadania no és gratuïta

Sovint, les bran­ques no ens dei­xen veure el bosc. Par­lem de la polèmica sus­ci­tada arran de la decisió de l'Ajun­ta­ment de Vic sobre la immi­gració irre­gu­lar. El cas Vic ha estat lle­git en clau legal, política o econòmica. Els pri­mers es pre­gun­ten si s'ha d'apli­car la llei de bases de règim local o la llei d'estran­ge­ria, si s'ha d'empa­dro­nar tot­hom o només s'ha de fer quan exis­teixi el pas­sa­port visat. Els segons asse­gu­ren que la decisió obe­eix a l'exigència democràtica –afe­gei­xin-hi elec­to­ra­lisme– de detu­rar l'ascens del vot xenòfob. Els ter­cers adver­tei­xen que els ajun­ta­ments no tenen prou recur­sos per aten­dre tot­hom i s'ha de limi­tar el nom­bre de resi­dents apli­cant la lega­li­tat estricta. Segur que totes aques­tes lec­tu­res tenen una dosi de raó. Però són insu­fi­ci­ents per enten­dre què està pas­sant. I què està pas­sant? Doncs que no s'accepta que tenim un pro­blema. En lloc d'això, es parla de «cas», «assumpte», «tema» o «qüestió». La cor­recció política que ens ofega, la por de ser tit­llat de xenòfob o racista, així com l'opor­tu­nisme i l'elec­to­ra­lisme reg­nants, tot això impe­deix de veure la rea­li­tat del pro­blema. Quin pro­blema? El següent: no es pot per­me­tre l'extra­ter­ri­to­ri­a­li­tat legal ni moral. Tra­ducció pràctica: qui exi­geix drets ha d'obser­var deu­res. O el que és el mateix, la ciu­ta­da­nia no és gratuïta.

Sí, a Vic –com en altres indrets– es parla de papers. Però –per poc que gra­tem– també es parla de més coses. Per ser més exac­tes, es fan pre­gun­tes. S'ha d'accep­tar aque­lla diferència cul­tu­ral que vagi con­tra els drets humans i lamini els drets indi­vi­du­als de per­so­nes que per­ta­nyen a deter­mi­nats col·lec­tius reli­gi­o­sos? S'ha d'accep­tar el vel o el burca en l'espai públic? S'ha d'accep­tar que en un tri­bu­nal la dona es pre­senti a decla­rar amb la cara tapada? S'ha d'accep­tar que les alum­nes no facin gimnàstica a l'escola? S'ha d'accep­tar que la dona no faci esport? S'ha d'accep­tar que les pis­ci­nes tin­guin un horari per a dones i un altre per a homes? S'ha d'accep­tar l'apa­rició d'un gueto –d'un con­tra­po­der– que, de facto, fun­ci­oni d'acord amb la llei reli­gi­osa en detri­ment de la llei civil del país d'aco­llida? Aques­tes pre­gun­tes, que fa temps que es for­mu­len a la Unió Euro­pea –par­lem de països de llarga tra­dició democràtica com ara França, Ale­ma­nya, Gran Bre­ta­nya, Holanda o Dina­marca–, es comen­cen a plan­te­jar també a la Cata­lu­nya nos­tra de cada dia. I encara una altra pre­gunta –aquesta prové del Canadà, que tant esti­men molts polítics cata­lans– que, més tard o més d'hora, ens arri­barà: s'han d'accep­tar els drets espe­ci­als d'auto­go­vern, repre­sen­tació i mul­ti­cul­tu­ra­li­tat que alguns rei­vin­di­quen per a cer­tes comu­ni­tats cul­tu­rals? Plan­te­jar aques­tes pre­gun­tes no equi­val a fer una pro­fessió de fe xenòfoba o racista. Equi­val, com deia abans, a reconèixer l'existència d'un pro­blema. El que no es pot fer és ama­gar el cap sota l'ala i negar la rea­li­tat. Si soter­rem el pro­blema, o el tan­quem en fals, qui se'n bene­fi­ciarà –qui hi sor­tirà gua­nyant– serà el xenòfob de debò i el racista de debò. Algú podria dir que exa­gero. Algú podria dir que, a Cata­lu­nya, les pre­gun­tes for­mu­la­des no tenen sen­tit. Doncs, no. Recor­din el Cunit on s'amenaça i es calum­nia una noia perquè no es com­porta a la manera que reclama l'imam, o el Valls on una dona va ser segres­tada i jut­jada per un tri­bu­nal islàmic per haver que­dat emba­ras­sada en con­tra de la decisió del marit.

Amb tota la bona fe del món –una bona fe tenyida, sovint, d'opor­tu­nisme elec­to­ral o pànic al que diran–, hi ha qui sosté que ens hem d'obrir, sense com­ple­xos, a la mul­ti­cul­tu­ra­li­tat i la diferència. Només així, asse­gu­ren, acon­se­gui­rem –a més del nos­tre enri­qui­ment per­so­nal i col·lec­tiu– la inte­gració del nou­vin­gut. És a dir –fora eufe­mis­mes– de l'immi­grant d'altres cul­tu­res. La cosa sona bé. Però n'estem segurs, d'això? El que podria suc­ceir –de fet, ja està pas­sant a França, la Gran Bre­ta­nya o Holanda– és que sor­gei­xin comu­ni­tats –fins i tot, ter­ri­to­ris– con­tra­ciu­ta­da­nes que posin en qüestió els drets humans i els drets ciu­ta­dans. No em queixo de la bal­ca­nit­zació iden­titària i cul­tu­ral de Cata­lu­nya, Espa­nya, la Unió Euro­pea o Occi­dent –al cap i a la fi, tot­hom té dret a ser com vul­gui ser–, sinó que alerto que una cosa és la política del reco­nei­xe­ment i una altra de dife­rent la ciu­ta­da­nia dife­ren­ci­ada. En poques parau­les, el dife­ren­ci­a­lisme pot arri­bar a negar la uni­ver­sa­li­tat de deter­mi­nats valors i impe­dir la pos­si­bi­li­tat d'inte­gració cul­tu­ral i política. Un parell de pre­gun­tes, per aca­bar. Pri­mera: la tolerància, ha de pro­te­gir con­duc­tes into­le­rants? Segona: fins a quin punt ha de ser oberta, una soci­e­tat oberta? Res­ponc: la soci­e­tat oberta té un parell de límits: els drets humans i la democràcia. La ciu­ta­da­nia no és gratuïta, deia abans. Ho man­tinc.