Mals que no cura l’aspirina

El crit d’auxili fet des del vai­xell Aqua­rius davant la nega­tiva per part de les auto­ri­tats ita­li­a­nes i mal­te­ses de desem­bar­car-hi 629 per­so­nes que fugen de la cala­mi­tat ha tor­nat a posar el focus sobre un pro­blema endèmic al Medi­ter­rani i a Europa amb el trànsit d’immi­grants i la gestió dels refu­gi­ats. Sigui o no sigui notícia, el drama exis­teix i men­tre no es vul­gui afron­tar de manera honesta i holística l’únic que acon­se­gui­rem serà cosir pedaços en lloc de tro­bar solu­ci­ons. Que el pas­satge de l’Aqua­rius trobi una porta oberta al port de València i que des de dife­rents comu­ni­tats autònomes s’hagin ofert per donar aco­llida i ajuda a aquests immi­grants és un fet elo­gi­a­ble. Les imat­ges que ens arri­ben d’alta mar són col­pi­do­res i en sen­tit huma­ni­tari costa més d’enten­dre l’acti­tud del que gira el cap elu­dint el pro­blema que no pas la del que escolta el clam i estira el braç per sal­var per­so­nes. Perquè par­lem d’això, de sal­var per­so­nes. Perquè encara que sovint ens resulti més còmode refe­rir-nos-hi amb una xifra o amb el nom d’immi­grants o refu­gi­ats, com si així que­des­sin des­pu­llats de sen­ti­ments, són per­so­nes amb noms i cognoms, amb històries tris­tes i ale­gres a la mot­xi­lla com les nos­tres, que l’únic delicte que han comès és fugir d’una rea­li­tat incòmoda jugant-se la vida a tot o res dalt d’una barca.

Auxi­liar ha de ser una obli­gació, tant aquí com a qual­se­vol altre país d’Europa, inde­pen­dent­ment de qui el governi avui o de qui el gover­narà demà. I això només s’acon­se­guirà quan es pren­guin deci­si­ons a llarg ter­mini i en què les per­so­nes pas­sin davant d’altres interes­sos. Dit això, cal recor­dar que encara que no auxi­liar l’Aqua­rius sigui moral­ment un delicte, fer-ho no solu­ci­ona el pro­blema d’arrel. És recep­tar una aspi­rina a qui té un gran mal. Si no actuem sobre el focus de la malal­tia, quan passi l’efecte analgèsic ens tor­narà el dolor. Si no neu­tra­lit­zem allò que ens fa emma­lal­tir, aca­ba­rem morint. I la cre­di­bi­li­tat d’Europa també aca­barà morint si l’únic que fa és car­re­gar d’analgèsics països com Tur­quia o Líbia i posar-se taps a les ore­lles perquè no la molesti el plor de qui té mal.