Can Xapes

A Cor­nellà del Terri, el Pla de l’Estany, hi havia un cine, el cine Rosa. La sala era en un pis, i els pro­pi­e­ta­ris van ins­tal·lar un bar al vestíbul, a peu pla. La gent hi feia el ver­mut, anés al cine o no. Els amos van des­co­brir que tenien traça als fogons a còpia de ser­vir esmor­zars de for­qui­lla, i van anar eixam­plant el bar, afe­gint-hi tau­les. Al final va ser un res­tau­rant, Can Xapes. El cine a dalt i el res­tau­rant a baix. M’expli­quen que quan la província de Girona no era el cen­tre gas­tronòmic que ara és i no es par­lava, ni de lluny, d’El Bulli, d’El Celler de Can Roca ni de les emu­la­ci­ons que n’han sor­tit, Can Xapes era cen­tre de pele­gri­natge per a la gent amb gana exqui­sida de Girona, jun­ta­ment amb el Motel Empordà de Figue­res. Es veu que ningú cui­nava el peix com la mes­tressa de Can Xapes ni ningú en tri­ava de tan fresc com el seu marit als rot­lles de Roses o Palamós. El res­tau­rant va tan­car el 2010. El cine, no sé si abans o després. Aquesta set­mana, el res­tau­rant ha tor­nat a obrir. Em van con­vi­dar a la inau­gu­ració. M’hi vaig tro­bar l’Antoni Puig­verd i en Josep M. Fona­lle­ras, amics i col·legues esti­mats que són tan cars de veure. El nou Can Xapes fa una altra cuina, més posada al dia, més tocada per l’expe­ri­men­tació que ara es porta, i té un caràcter social. Se n’ha fet càrrec una enti­tat giro­nina que tre­ba­lla per a la rein­serció de les per­so­nes mar­gi­na­des. Un cui­ner pro­fes­si­o­nal i sol­vent ense­nya uns joves a cui­nar. El cap de sala ense­nya a ser­vir uns altres. Tot molt bé. M’hi havia con­vi­dat la Mercè Gui­xot, antiga alumna meva. Sem­pre ha estat vin­cu­lada a pro­jec­tes benèfics, i els nous pro­pi­e­ta­ris de Can Xapes li han ofert de por­tar els números, que és el seu fort pro­fes­si­o­nal. L’amo de la ges­to­ria on tre­ba­lla li ha permès com­bi­nar-se els hora­ris. Aquest senyor és un dels fun­da­dors de Càritas de Mataró, fa ara 50 anys. Tot lliga.

Per cele­brar o com­me­mo­rar aquest ani­ver­sari em vaig tro­bar diven­dres entau­lat per a un altre sopar, més con­ven­ci­o­nal. Tot comença i acaba en una taula parada. També era un àpat soli­dari: la recap­tació i les dona­ci­ons suple­mentàries ana­ven des­ti­na­des a les per­so­nes que Càritas de Mataró socorre i que no poden bufar cullera com nosal­tres sí que vam fer. Hi vaig salu­dar el cap de la Mercè. Ella devia ser a Can Xapes fent comp­tes. Fa dos diven­dres Càritas de Mataró va orga­nit­zar un con­cert amb el mateix objec­tiu: cele­brar els 50 anys i recap­tar diners. Una coral de vells va posar lle­tra i música als incon­ve­ni­ents de l’edat pro­vecta: la malal­tia, la viu­de­tat, la soli­tud, la pensió... També a les ale­gries: els nets, el temps lliure, les noves amis­tats, l’amor... Sopant i can­tant anem com­ba­tent les penes pròpies o pròximes. La coral va can­tar frag­ments del pros­pecte del Sin­trom.