«Déjà vu»

Por­tem més de dos anys de crisi, amb efec­tes ter­ri­bles, que a Cata­lu­nya han con­dem­nat més de 600.000 per­so­nes a l'atur; milers d'empre­ses i autònoms han hagut de tan­car, i ara sem­bla que, seguint el guió espa­nyol, el govern es des­perta per fer un debat sobre el tema. De fet, haig de dir que les com­petències del govern són tan escas­ses que voler pen­sar en gran fa riure. Una vegada més caiem en l'hor­ri­ble tendència cata­lana, que tant de mal ens fa, de fer-nos men­tal­ment un país que no exis­teix. I quin país és el nos­tre? És un país depen­dent, no inde­pen­dent, i, per tant, si volem ser cohe­rents, i men­tre duri aquest esta­tus de dependència, les mesu­res impor­tants per sor­tir de la crisi no poden venir mai del Par­la­ment, sinó de les Corts madri­le­nyes. I és aquí que la pro­posta d'Artur Mas d'arri­bar a un acord aquí per defen­sar-ho tots junts allà, a més d'accep­tar indi­rec­ta­ment aquesta rea­li­tat i debi­li­tat nos­tra, tenia coherència. Allà hi ha el poder, no abso­lut, però sí hi ha molt de poder, men­tre que aquí no. No ens enga­nyem. La res­posta a l'uni­tat cata­lana de Mas, però, no va reei­xir perquè no hi ha uni­tat d'interes­sos, i un front català, ara com ara, és impos­si­ble amb el PSC-PSOE. Així doncs, és ine­vi­ta­ble que una vegada aca­bada la litúrgia, apa­gats els llums, el resul­tat hagi estat dece­be­dor però pre­vi­si­ble. En el pit­jor moment, que és quan hi ha crisi i es neces­sita més uni­tat, el govern espa­nyol es trenca. Zapa­tero ja és qüesti­o­nat pels seus, i l'enfron­ta­ment entre els minis­tres dins del govern ja no és un rumor, sinó que té con­seqüències nefas­tes. De moment, ells ho atri­bu­ei­xen a una manca de coor­di­nació infor­ma­tiva. «No comu­ni­quem bé» és la con­signa. Però que uns facin una pro­posta i en poques hores uns altres la des­men­tei­xin o l'anul·lin no és un error comu­ni­ca­tiu, és un error més greu: és un error de pla­ni­fi­cació i d'uni­tat. Els dos exem­ples més clars són la pro­posta por­tada a l'UE de retar­dar la jubi­lació fins als 67 anys i la con­ge­lació del sou dels fun­ci­o­na­ris. Els ana­lis­tes de tot el món, entre altres fac­tors de risc d'un país, miren la capa­ci­tat dels diri­gents a l'hora de pro­po­sar mesu­res asse­nya­des per sor­tir de la crisi, i en la segona cosa que es fixen és en la capa­ci­tat i uni­tat d'acció per por­tar-les a terme. Les dues mesu­res pro­po­sa­des i anul·lades ràpida­ment, ana­ven en la bona direcció, però la tragèdia d'una bona pro­posta es pro­du­eix quan es con­ver­teix en l'ele­ment que fa aflo­rar les con­tra­dic­ci­ons. Pel pres­tigi naci­o­nal i inter­na­ci­o­nal hau­ria estat millor no haver-les fet, tot i que eren bones i impres­cin­di­bles; però hem mos­trat les ver­go­nyes de la incom­petència i, ara, de la desunió, que és el símptoma més clar de des­com­po­sició. El debat sobre la crisi fet a les Corts i el Par­la­ment va aca­bar amb una sola pro­posta: pro­po­sar una comissió. En aquests moments de crisi i amb la neces­si­tat de no per­dre temps, fer un ple monogràfic per aca­bar amb aquest resul­tat, és, com a mínim, des­co­rat­ja­dor. Un tan­tes vega­des déjà vu.