Ciutadà Quixot

Els dipu­tats de Ciu­ta­dans van voler fer una gràcia malèvola exhi­bint al Par­la­ment uns exem­plars d’El Qui­xot. La con­se­llera de Cul­tura, Laura Borràs, a qui anava diri­gida la indi­recta i que no és un molí sinó que és una geganta també en estruc­tura física, va rebre­gar els inso­lents. “¿Leon­ci­tos a mí? ¿A mí leon­ci­tos y a tales horas?” Els va pre­gun­tar si se l’havien lle­git. Ella sí que ho ha fet. Lle­git i estu­diat. Tot venia d’uns energúmens que van impe­dir que sim­pa­tit­zants de Ciu­ta­dans pogues­sin home­nat­jar El Qui­xot i el seu autor en un acte a la uni­ver­si­tat. Boi­co­te­jar un acte, acadèmic o no, és alta­ment cen­su­ra­ble, però uti­lit­zar El Qui­xot, Cer­van­tes i la uni­ver­si­tat per fer política espa­nyo­lista i anti­ca­ta­la­nista és un afront al lli­bre, al tolit de Lepant i a la cul­tura cas­te­llana que diuen rei­vin­di­car.

No sé si els ofen­sius par­la­men­ta­ris han lle­git El Qui­xot o no. Hau­rien de saber, però, que a Cata­lu­nya el lli­bre es va aco­llir tan favo­ra­ble­ment ja des del prin­cipi que fou a Bar­ce­lona on Cer­van­tes va tro­bar l’impres­sor. Aquest impres­sor i el seu taller, per cert, són visi­tats pel Qui­xot a la segona part de la novel·la. L’han lle­gida? Han arri­bat a la segona part o s’han que­dat enca­llats, com tants, en l’epi­sodi molt ini­cial dels molins de vent, que és el que tot­hom cita? També se cita, i és de la segona part, l’elogi de Bar­ce­lona que Cer­van­tes posa en boca del seu heroi: “Arc­hivo de cor­tesía”, etcètera. I això que és a Bar­ce­lona on el Qui­xot és rebut amb més bur­les i és vençut pel Caba­llero de la Blanca Luna, que l’obliga a tor­nar al seu poble i tan­car-s’hi fins a morir per evi­tar més boge­ries. El Caba­llero de la Blanca Luna és en rea­li­tat el Bac­hi­ller Car­rasco dis­fres­sat. He des­ve­lat el final? He fet un spoi­ler, que es diu ara? Ai que sabent el desen­llaç no lle­gi­ran El Qui­xot...

El Qui­xot, sí: els cata­lans hem tin­gut en tanta estima l’obra de Cer­van­tes que n’hem cata­la­nit­zat i sin­te­tit­zat el títol i el nom del per­so­natge. No em consta tanta fami­li­a­ri­tat amb cap altra pro­ducció literària. A l’autor de La divina comèdia sem­pre li hem dit “el Dant”, com si fos un veí de casa. El Dant, al con­trari de Cer­van­tes, no fa que­dar gaire bé els cata­lans però li agraïm que ens tin­gui en compte i, sobre­tot, la qua­li­tat divina de la seva obra. Tan­cats? Res­sen­tits?

Les ano­ta­ci­ons més minu­ci­o­ses d’El Qui­xot van anar a càrrec de Martí de Riquer, del qual Laura Borràs és dei­xe­bla. Martí de Riquer és també el gran estudiós de Tirant lo Blanc. Sabia dels per­so­nat­ges que s’hi bellu­guen dades biogràfiques que el mateix Joa­not Mar­to­rell igno­rava. Tirant lo Blanc és citat encomiàsti­ca­ment a El Qui­xot. Ho deuen saber perquè Cer­van­tes situa l’elogi tan al prin­cipi com els molins de vent. Reco­ma­nant-lo Cer­van­tes, ja l’han lle­git?