Ter-Brugent

Ja se sap que la Santa Mare Església frag­menta (és un dir) la geo­gra­fia ter­ri­to­rial de forma dife­rent de tot­hom. Una de les divi­si­ons és la diòcesi, cir­cums­cripció eclesiàstica amb plena per­so­na­li­tat pròpia, que pre­si­deix un bisbe. I la diòcesi és encara divi­dida en arxi­pres­tats, que són una agru­pació de parròquies diri­gida per un dels sacer­dots que hi per­tany i hi tre­ba­lla, ano­me­nat arxi­preste. Com a par­ro­quià, un ser­vi­dor per­tany a l’arxi­pres­tat Ter-Bru­gent, que agrupa les parròquies des de Sant Feliu de Palle­rols fins a Bes­canó, i abasta part de tres comar­ques: la Gar­rotxa, la Selva i el Gironès. I aquesta seria una evi­dent mos­tra de la pecu­liar i par­ti­cu­lar divisió eclesiàstica del ter­ri­tori, com n’hi ha d’altres al Ripollès i al Maresme.

Fa uns dies, en un sopar, ens vam tro­bar els con­se­llers par­ro­quials de l’arxi­pres­tat Ter-Bru­gent (érem cin­quanta comen­sals i comen­sa­les) i vet aquí que, enmig de la cor­di­a­li­tat i bon rot­llo que solen pre­si­dir les nos­tres tro­ba­des, es tornà a plan­te­jar el gran tema actual i greu de la manca de cape­llans, una manca que va en aug­ment de forma molt acce­le­rada. A la nos­tra diòcesi giro­nina, com per­tot arreu, es busca suplir el capellà per laics volun­ta­ris, en tot allò que sigui pos­si­ble (que és molt, diuen). Aquest dia al sopar sortí aquest tema recur­rent, i que en l’arxi­pres­tat Ter-Bru­gent el pro­blema es con­creta en el fet que dos mos­sens i dos dia­ques hau­ran de por­tar set parròquies, un impor­tant san­tu­ari i unes quan­tes enti­tats locals menors. Dos mos­sens que ja pas­sen força dels setanta anys, i als qui les for­ces (com a tot­hom) els van fla­que­jant; tot i que en el nos­tre cas, diuen, som encara un dels arxi­pres­tats amb més presència de cape­llans actius. Cada any se’n moren uns quants i se n’orde­nen un o dos com a màxim, de manera que seguint aquesta línia d’aquí a ben poc ja no ens que­da­ran mos­sens, però (dei­xin-m’ho dir, perquè és així), en la mateixa línia, d’aquí a ben poc també s’haurà aca­bat la gent que va a missa. Es bus­quen solu­ci­ons, es bus­quen laics volun­ta­ris que es com­pro­me­tin en la marxa de la parròquia, però aquest dia del sopar vaig cons­ta­tar ben cons­ta­tat que si la solució con­sis­tia a posar-nos-hi els que érem allà par­lant i cons­ci­en­ci­ant-nos del pro­blema, mala­ment rai. Perquè la gran majo­ria teníem la mateixa edat, o més, que els mos­sens que dema­nen subs­ti­tuts. I és que si no hi ha joves, no farem res. És a dir, que si la Santa Mare no es posa pas urgent­ment a modi­fi­car coses que fins fa poc sem­bla­ven into­ca­bles, tenim mala peça al teler: s’acaba la cera i els últims blens s’estan recre­mant.