La ràdio

El cap de set­mana pas­sat, amb l’arri­bada al final del mes de juny, ha supo­sat el tan­ca­ment d’una fleca cen­tenària de Ter­rassa, d’una lli­bre­ria de referència de Tar­ra­gona i d’una ràdio a Girona que ha fet de la pro­xi­mi­tat la seva veri­ta­ble raó de ser. Quan tenia catorze anys vaig començar a fer ràdio, al meu poble, a Besalú. I des de lla­vors que tant el mitjà com els que el fan pos­si­ble, me’ls he mirat –i sobre­tot escol­tat– d’una altra manera. El llen­guatge, el mis­satge, el pro­ducte radiofònic és autèntic, seduc­tor, pro­per, genuí, dife­rent i resis­tent al pas del temps. I al de les tec­no­lo­gies! L’estre­lla de la ràdio no ha mort i ha sobre­vis­cut mal­grat la cançó de Bug­gles. Ni ara en l’era de les piu­la­des, al con­trari, hi con­viu a la per­fecció. De fet, molts models de ràdio podran resis­tir fent el pas a la xarxa. El poder de la ràdio se sent i es nota cada dia. Es veu en una ràdio com la que acaba de tan­car, Fem Girona. Una emis­sora local, muni­ci­pal, que tre­ba­llava cada dia per fer-se sen­tir en un espai comu­ni­ca­tiu que sem­bla­ria limi­tat, però res més lluny de la rea­li­tat. Eren a tot arreu perquè s’havien cre­gut aquell binomi de “pensa en glo­bal, actua en local” tot fent bo aquell prin­cipi d’“infor­mar, for­mar i entre­te­nir”. Aquest tri­ple objec­tiu que ja es podia lle­gir a les bases fun­da­ci­o­nals dels ser­veis de ràdio i tele­visió britànics, la BBC, s’ha man­tin­gut des de sem­pre en ràdios locals que encara es poden sin­to­nit­zar a molts pobles i ciu­tats. Una ràdio local, però, ser­veix, a més, perquè al vol­tant d’aquests tres pilars n’inte­gris d’altres que són valors que t’acom­pa­nya­ran tota la vida, tant si n’ets oient com si n’ets res­pon­sa­ble, del pro­ducte que surt per antena. El ser­vei, el com­promís i la res­pon­sa­bi­li­tat cap als altres. Tot això es posa de mani­fest cada dia quan obres el micro per expli­car de manera pròxima i ente­ne­dora la rea­li­tat que interessa als teus veïns. Si s’apaga una d’aques­tes veus, la ciu­ta­da­nia pot­ser d’entrada no se n’adona, però a la llarga se’n res­sent, de la des­a­pa­rició de la seva ràdio.