L’objectiu de la censura

La pressió del movi­ment femi­nista o d’alguna de les seves fac­ci­ons ha obli­gat a reti­rar la cam­pa­nya amb què un comerç de la part alta de la Dia­go­nal de Bar­ce­lona pro­pa­gava la tem­po­rada de rebai­xes. S’hi veien uns homes car­re­gats de paquets i can­sats d’espe­rar-se a les por­tes de les boti­gues. Repre­senta que les seves dones eren dins, tri­ant, fent empro­ves i final­ment com­prant, o no. Les imat­ges i el que insi­nu­a­ven s’han tro­bat sexis­tes. Els direc­tius del cen­tre comer­cial han dema­nat dis­cul­pes.

Tot movi­ment que es rei­vin­dica és par­ti­dari de la cen­sura i de des­car­tar les bro­mes. La “revo­lució dels som­riu­res” prac­ti­cada per l’inde­pen­den­tisme català va voler tren­car la norma, i ara tenim gent a la presó i a l’exili. A la revo­lució, o s’hi va amb cara de revo­lu­ci­o­nari com els que van assal­tar la Bas­ti­lla o el Palau d’Hivern o no hi ha Bor­bons ni Roma­nov que se la pren­guin seri­o­sa­ment. Si els ciclis­tes no esti­gues­sin sem­pre enfa­dats i no incre­pes­sin els via­nants i els auto­mo­bi­lis­tes, no hau­rien acon­se­guit els car­rils bici. Si tots els afi­ci­o­nats de l’Espa­nyol prac­ti­ques­sin la iro­nia i la flegma dels meus amics Xavier Fina i Miquel Berga, l’Espa­nyol avui no seria res, seria un club resi­dual a la ciu­tat del Barça. Un altre amic, en Manuel Tra­llero, va pro­jec­tar un dia un comen­tari jocós sobre l’Espa­nyol. Al par­tit següent, una pan­carta li dema­nava el cap. Jo ja espero les invec­ti­ves dels espa­nyo­lis­tes, dels ciclis­tes, de les femi­nis­tes: no és cen­sura, és dig­ni­tat; no és mal humor, és estratègia perquè et tin­guin en compte i acon­se­guir objec­tius nobles. Tenen raó, però també és cen­sura i és mal humor.

A prin­cipi dels anys setanta, una marca de roba inte­rior va omplir les tan­ques publi­citàries amb una senyora en blanc i negre que mig ense­nyava un pit. Els Guer­ri­lle­ros de Cristo Rey van actuar con­tra la imatge, que con­si­de­ra­ven por­nogràfica i, a la seva manera, també vexatòria per a la dona. Jo estu­di­ava a la ciu­tat uni­ver­sitària del cap­da­munt de la Dia­go­nal. Un matí, un grup d’estu­di­ants van irrom­pre a la classe de don Fran­cisco Canals Vidal, un tomista que pas­sava per ser el diri­gent dels Guer­ri­lle­ros. Li van dir de tot en nom de la lli­ber­tat i l’alli­be­ra­ment sexual i van com­mi­nar els alum­nes a no assis­tir mai més a les seves clas­ses i dei­xar-lo sol, con­signa que es va seguir al peu de la lle­tra. El con­cepte de sexisme, com tot, és oscil·lant. Ara les pel·lícules de des­tape que es van con­si­de­rar una ober­tura social i política no serien accep­ta­bles.

Els gais i les­bi­a­nes ho com­bi­nen d’una altra manera. Men­tre els diri­gents denun­cien qual­se­vol com­por­ta­ment homòfob, els altres can­ten, ballen, es dis­fres­sen i es riuen d’ells matei­xos amb la més gran ale­gria. A veure quin mètode arriba pri­mer.