El desgast dels símbols

Al lliu­ra­ment dels Pre­mis Naci­o­nals de Cul­tura, Lluís Marco duia un llaç groc. La seva filla Marta i copre­sen­ta­dora, no. Entre els pre­mi­ats es va man­te­nir aquest equi­li­bri. Ho cito des de l’estadística freda, no com a comis­sari polític. Els símbols nei­xen amb la força dels fets que els gene­ren. Però es des­gas­ten. Fa molts anys –ni ho recordo ni ho trobo–, els juga­dors, crec que del Bra­sil, es van con­ju­rar durant una tanda de penals aga­fant-se els uns als altres. Ara ja és obli­ga­tori fer aquesta litúrgia i ha per­dut espon­taneïtat. Amb els llaços passa igual, s’han fet quo­ti­di­ans i gai­rebé ni els veiem. No importa. El que sí, i molt, és que arribi d’una vegada el moment en què no cal­gui dur-los. Seré feliç de comp­tar altres coses per pas­sar l’estona.