Cròniques

Quan ara vaig ser a Rússia –bé, a Rússia: a Sant Peters­burg, Mos­cou i un parell de pobla­ci­ons menors– vaig ser objecte d’unes inco­mo­di­tats als con­trols dels aero­ports, als acces­sos de les ciu­tats o per pren­dre un cafè que vaig patir pel con­tin­gent de gent que al cap d’uns dies havia de reu­nir-se en aquell país en con­dició de juga­dors de fut­bol, afi­ci­o­nats, direc­tius de clubs o peri­o­dis­tes. Ho comentàvem amb un com­pany de viatge: serà un desori, es mul­ti­pli­ca­ran les quei­xes, la gent arri­barà tard als esta­dis, s’haurà de recórrer al llen­guatge dels sig­nes, les vedet­tes s’impa­ci­en­ta­ran a la duana... He con­sul­tat cada dia les pàgines d’alguns dia­ris que han infor­mat sobre el mun­dial de fut­bol. Pot­ser és que per falta de cos­tum no m’hi sé ori­en­tar, però només hi he sabut tro­bar cròniques dels par­tits, netes i pela­des. Ni un comen­tari sobre res que passés fora dels esta­dis. També he seguit la tro­bada fut­bolística per la tele­visió, amb resul­tats idèntics. Cap queixa? Tot ha fun­ci­o­nat bé? Les inco­mo­di­tats de què par­lava, els errors d’orga­nit­zació, van ser pri­va­tius dels meus dies d’estada a Rússia? Tot­hom ha dinat a l’hora i sense que els cam­brers s’hagin equi­vo­cat? Els des­plaçaments en taxi: han seguit la ruta més curta i la fac­tura ha estat rao­na­ble? Adme­tem-ho. De vega­des en quinze dies se solu­ci­o­nen més pro­ble­mes que en anys d’insis­tir-hi. Mirin mol­tes coses de la política. Molt bé, tot ha anat a Rússia com una seda. Lla­vors: no hi ha tam­poc res a comen­tar de posi­tiu, a banda del fut­bol estricte? Aque­lla crònica d’ambi­ent, aquell pai­satge natu­ral o humà, aque­lla “anècdota”, sigui’m per­mesa la paraula, aquell fet curiós obser­vat lluny dels ves­ti­dors i dels camps. Com són les ciu­tats on s’ha cele­brat la com­pe­tició?

Com que soc poc de fut­bol vostès deuen pen­sar que cen­suro els col·legues d’aquesta espe­ci­a­li­tat espor­tiva. Passa igual amb el peri­o­disme cul­tu­ral, que vin­dria a ser “el meu”. Els dia­ris des­ta­quen peri­o­dis­tes als fes­ti­vals cine­ma­togràfics que anu­al­ment se cele­bren a Venècia, a Canes o a Berlín. Només par­len de les pel·lícules i, a tot esti­rar, de la gent que cir­cula per l’estora que dona accés a les sales on es pro­jec­ten. Hi fa fred, a Berlín? Venècia, no té res de nou a dir-nos? Si el fes­ti­val se celebrés a Molins de Rei no notaríem la diferència, i dic Molins de Rei perquè se n’hi havia fet un. O la fira del lli­bre de Frank­furt, o aque­lla de Gua­da­la­jara, a Mèxic... No ens movem dels estands.

Després em trobo els amics peri­o­dis­tes d’aques­tes dis­ci­pli­nes i m’arri­ben a deta­llar la como­di­tat del matalàs de l’hotel, la con­versa amb aquell senyor, efer­ves­cent o sig­ni­fi­ca­tiva, aquell dia de pluja... No sé pas per quina mena de pudor no ho publi­quen. Anava a dir que els lec­tors ho agrai­rien. Ho dic: els lec­tors ho agrai­rien.