La Guerra, encara

Es torna a par­lar massa de la Guerra. Els anys de la tran­sició van ser­vir perquè s’imposés la neces­si­tat de ser rao­na­bles, de no repe­tir mai més els errors que van por­tar a la matança, d’evi­tar les apos­tes a tot o res i la dialèctica de les represàlies. Quan un con­flicte acaba, sem­pre que­den un munt de morts per ven­jar; però lla­vors la immensa majo­ria de la gent ja sabia que la vida és millor si els con­flic­tes no es reso­len a la manera dels anys 30. La pau abans que tota altra cosa, aquest va ser el lema implícit d’això que ara, des­pec­ti­va­ment, se’n diu el règim del 1978. Però al cap del temps, quan ja hau­ria d’estar en mans només d’his­to­ri­a­dors, i quan ja havíem dei­xat que els morts enter­res­sin els seus morts, es torna a par­lar, massa, de la Guerra. I no és sola­ment perquè el pas­sat no acaba mai de pas­sar, sinó perquè han anat tor­nant els polítics que no con­ce­ben el futur si no és en ter­mes de con­fron­tació. Quan un polític gra­peja la història, és per reduir-la a un conte de bons i dolents, per res­sus­ci­tar pas­si­ons d’altre temps que ser­vei­xin per tapar les incom­petències i les limi­ta­ci­ons de la política del temps actual. Val la pena recor­dar-los que, en democràcia, els ele­gim perquè por­tin els comp­tes, man­tin­guin l’ordre i recu­llin les escom­bra­ries, no per cap de les ele­va­des qui­me­res per què la gent es matava lla­vors. La Guerra va ser també un assaig de la guerra euro­pea immi­nent, però les ganes de matar-se no eren noves ni impor­ta­des. Els guer­ra­ci­vi­lis­tes d’avui cre­uen que revi­vir-les és la millor manera de con­ju­rar-les; doncs no.