Fora de control

Pri­mer, va ser Haití; després, ha estat Xile; a França, el cicló Xynt­hia ha matat cin­quanta per­so­nes i ha dei­xat una dot­zena de des­a­pa­re­guts. «Tenim la terra fora de con­trol?», es demana una arti­cu­lista que molt pos­si­ble­ment no pot deci­dir ni tan sols l'extensió de l'arti­cle que publica al diari. Com sem­pre, l'Apo­ca­lipsi ven. Interessa. D'aquí, els dilu­vis uni­ver­sals. D'aquí, les asse­gu­ran­ces de tot tipus. D'aquí, que la meva dona pro­nos­ti­qui que plourà cada vegada que deci­dim anar d'excursió un cap de set­mana. «Saps que et moriràs?», em diu l'amic que em queda cada vegada que em veu encen­dre un Marl­boro. Res a dir. Té raó. Em moriré. No hem cone­gut mai ningú que deixés de fer-ho. «El món el can­via la tec­no­lo­gia i no la ide­o­lo­gia», va escriure Hux­ley. D'aquí, doncs, tants de pla­ne­tes arra­sats, tan­tes devas­ta­ci­ons a per­tot, tan­tes catàstro­fes made in Hollywood. Si es té la pos­si­bi­li­tat, ¿com resis­tir la temp­tació de fer una pel·lícula amb els efec­tes espe­ci­als i amb les pos­si­bi­li­tats d'imat­ges que tenim ara? Ahir, un incendi. Avui, un tsu­nami. Demà pas­sat, un volcà de la Gar­rotxa farà reben­tar la Lluna i, pot­ser, farà tre­mo­lar les cases arren­gle­ra­des de Venus. I, encara, afe­gim-hi, tot allò que hem anat ima­gi­nant a base de comèdies i de tes­ti­mo­nis: que si els zom­bis, que si els ovnis, que si Nos­tra­da­mus, que si el calen­dari maia ens indica que el món s'acaba a finals d'aquest any, que si els anun­cis dels de Sani­tat i dels de la Direcció Gene­ral de Trànsit ens fan saber que tot ple­gat és força més a la vora. Posem-hi, ara mateix. «Ho veus com t'ho deia?», em dirà la meva dona. «Veus com ho encer­tava?», em dirà l'amic que em queda. Jo també els ho dic. Això s'acaba. Saben? Res­pi­rin fort. Pen­sin que els del banc van cal­cu­lar mala­ment el ter­mini de la hipo­teca.