Un carrer de Llagostera

Hi ha deci­si­ons que a vega­des sem­bla que vagin con­tra el sen­tit comú. A Lla­gos­tera hi ha pre­vista la reforma d’un car­rer perquè passi a ser només per a via­nants. Sem­bla­ria una opció asse­nyada però és dis­cu­ti­ble. M’he entre­tin­gut a con­tro­lar el pas de vehi­cles, en dos moments del dia, i cada mitja hora n’hi pas­sen una qua­ran­tena. Fent números fàcils, posem-hi una mit­jana de vui­tanta vehi­cles l’hora, i d’un miler al dia. Ni molt, ni poc, però és el trànsit del car­rer Constància que es vol dei­xar per a transeünts. Podria ser rao­na­ble si con­nectés amb altres zones de via­nants, però només ho és a trams el pas­seig Pom­peu Fabra, i ni el Tomàs A. Boada, ni el car­rer de Bar­ce­lona ho són, i tam­poc ho és el car­rer Con­cepció per on hau­ran de des­viar-se bona part dels vehi­cles si seguei­xen les ins­truc­ci­ons del senyal que ja fa mesos que està ins­tal·lat (i tapat), que diu “Parc de la Torre. Sor­tida població”. Anant pel car­rer Constància és allà mateix, però seguint les ins­truc­ci­ons pel Con­cepció, que acaba en un qua­tre can­tons reduït, es fa una volta absurda. Les direc­ci­ons de la cir­cu­lació per car­rers estrets són com­pli­ca­des, i ha can­viat molt de quan eren ter­reny de jocs. No s’entén que es vul­guin ins­tau­rar zones de via­nants a cops de decret quan no s’aplica a tot el remo­de­lat i admi­rat barri vell. S’hi cir­cula i la gent aparca a la plaça de la Lli­ber­tat o la plaça del Mer­cat. Els veïns poden tenir una pre­ferència, però si al cen­tre del poble hi ha zona blava, per què s’ha de poder apar­car en zones que hau­rien de con­vi­dar a pas­se­jar? En qual­se­vol obra pública, els pri­mers bene­fi­ci­ats han de ser les per­so­nes que hi viuen, i com­prenc que els veïns del car­rer Constància no tenen per què supor­tar el pas diari d’un miler de vehi­cles, però el que es fa és des­viar el pro­blema cap a una altra via. Cone­gut també com el car­rer de l’Horta, el Constància és estret i curt, i fa uns anys estava pre­si­dit per dues indústries avui des­a­pa­re­gu­des: la fàbrica de les Agu­lles i la de suro de can Raset. També ha aco­llit per­so­nat­ges sin­gu­lars com el juga­dor Pep de l’Horta, àlies de Narcís Duran, de qui deien que quan entrava en un casino les car­tes feien pal­mes; o un tal Argadà, un lla­gos­te­renc que va anar a fer for­tuna a Mèxic, i retor­nat al cap d’uns anys, sent al cinema quan feien una pel·lícula sobre Pancho Villa, es va aixe­car exal­tat i cri­dant: “Aquest és el que em va aixa­far els pebrots!”