Una ruta amb cartografia

Ha cos­tat de pair el tras­bals de la supressió de l’auto­go­vern i la presó i exili de líders repu­bli­cans, però, tot i les pica­ba­ra­lles din­tre i entre par­tits (que hi seran sem­pre), a poc a poc s’estan recu­pe­rant les con­di­ci­ons que han de per­me­tre tor­nar a encar­ri­lar el tren a la via. El govern a l’octu­bre tindrà l’informe per dero­gar tots els efec­tes del 155, que no són pocs. A més, ha recu­pe­rat el timó de la nau, encara auto­no­mista, i el canvi de majo­ries a Madrid ha permès rela­xar ten­si­ons i s’ha traduït de moment en l’impuls del diàleg bila­te­ral. No n’hi ha prou, és cert, però l’auto­de­ter­mi­nació també està sobre la taula, i és evi­dent­ment irre­nun­ci­a­ble. Veu­rem si ente­nen que donar-li curs és l’única manera de superar el con­flicte.

Paral·lela­ment, la bata­lla judi­cial s’està gua­nyant per gole­jada a fora (també la de l’opinió pública); i cada cop més veus cre­uen que això inci­dirà perquè es reti­rin els càrrecs penals als pre­sos. Fal­tava endreçar el dis­curs dels par­tits, un cop fet el procés de reflexió interna per adap­tar-se a la nova rea­li­tat, i pri­mer ERC i ara el PDe­CAT –amb el permís de la Crida– ho han enlles­tit en les últi­mes set­ma­nes, i amb con­clu­si­ons simi­lars. És l’hora que tor­nin a fer seure tot l’inde­pen­den­tisme per repen­sar i coor­di­nar l’estratègia, després del pedaç que al març va supo­sar un pacte de govern que no ha tin­gut cap apli­cació. Amb les reg­nes de les ins­ti­tu­ci­ons a la mà, ara hi ha més pers­pec­tiva del que es va fer mala­ment. I, com deia el pre­si­dent Mas diu­menge, el ter­reny en què es vol entrar ja no és tan des­co­ne­gut. “Ara hi ha car­to­gra­fia”, cons­ta­tava, en al·lusió al fet que ja se sap com reac­ci­o­nen l’Estat i la UE, i per tant s’ha de pen­sar com s’evita tor­nar al mateix punt. Venen vacan­ces. Que apro­fi­tin per aca­bar de recar­re­gar piles, i posar fil a l’agu­lla.