El món de les valentes

Des del cot­xet estant, tot pas­se­jant pel parc, la Nara es mira sa mare amb ulls curi­o­sos, expres­sius, espur­ne­jants. No té ni tres set­ma­nes de vida, i tot­hom li diu ja que ha nas­cut pre­des­ti­nada a ser actriu, però la Judit s’hi resis­teix: sa filla serà el que ella vul­gui ser!

Encara no se sap ave­nir que naixés el mateix dia que l’àvia Teresa hau­ria fet cent anys. L’àvia havia patit molt. Va per­dre mitja família a la guerra, i després va pas­sar qua­ranta anys de dic­ta­dura. No va poder votar fins a tocar de la jubi­lació, tot i que havien implan­tat el sufragi femení poc abans de fer els divuit. I només va poder triar senyors... A més de tirar enda­vant junt amb l’avi l’adro­gue­ria al poble, va fer grans els fills gai­rebé sola, perquè això els homes no ho feien lla­vors. Per això només a la nena, la Roser, li va ense­nyar les fei­nes de la llar. Per què n’havia de saber, son germà gran?

La Roser, l’àvia de la Nara, no va estar de sort. El seu marit era un podrit que l’enga­nyava –fins i tot li havia aixe­cat la mà, tot i que res com­pa­rat amb algu­nes ami­gues a qui pica­ven–, i la va aban­do­nar amb la Judit encara al ven­tre. Abans no estava ben vist als pobles això de ser mare sol­tera, així que va haver d’emi­grar per criar-la a la ciu­tat, on va mal­viure tenint cura de gent gran i fre­gant esca­les.

La Judit n’està molt de sa mare, i l’a- juda amb el seu sou de cam­brera. Això sí, en un pub on el com­pany de barra cobra més, i cada dia s’ha de sen­tir dir tot d’imper­tinències dels cli­ents... això quan no s’hi refre­guen. Ella somia que sa filla no hagi de viure el mateix que aquesta nis­saga de valen­tes, i sim­ple­ment pugui rea­lit­zar-se sense tenir-ho més difícil per ser dona. I con­fia que no hagi de viure un segle més per veure-ho. Men­tre hi rumia, la Nara s’ha ador­mit. Ara somia en els ange­lets, però d’aquí a pocs anys somiarà a men­jar-se el món.