La gran corrupció

Tot això de la cor­rupció, que tant se’n parla, o que tant volen que en par­lem, és molt greu. Tot­hom pre­fe­reix que els seus repre­sen­tants polítics siguin hon­rats i no admi­nis­trin l’erari mirant de treure’n un bene­fici, sigui per­so­nal, sigui des­ti­nat al par­tit o a enti­tats afins. Tan­ma­teix, veient on ens por­ten les seves deci­si­ons i pre­ve­ient qui­nes poden arri­bar a ser les con­seqüències de la seva irres­pon­sa­bi­li­tat, venen ganes de dir: si no en feu prou amb el sou, embut­xa­queu-vos una petita comissió, però, per l’amor de Déu, feu les coses una mica bé. El sis­tema de govern actual, sense dis­tin­ci­ons ideològiques, és la inep­tocràcia, que Jean d’Ormes­son va des­criure així: els menys capaços de gover­nar són ele­gits pels menys capaços de pro­duir, i els menys aptes per man­te­nir-se o reei­xir són recom­pen­sats amb béns i ser­veis pagats amb la con­fis­cació de la riquesa i el tre­ball d’una quan­ti­tat de pro­duc­tors com més va més reduïda. Tallar el pastís i que­dar-se’n el tros més gran és lleig i sem­pre ho serà, però hi ha una dimensió més alta de la cor­rupció que queda ama­gada enmig d’anècdo­tes sobre trac­tes de favor i sobres amb diners. És la gran cor­rupció de quan s’aposta per emmer­dar l’acti­vi­tat econòmica com­pli­cant la vida als qui volen i poden tre­ba­llar i crear riquesa i pro­mo­vent la llei de la selva, ara en un sec­tor ara en un altre; o de quan es creen fal­ses expec­ta­ti­ves als ciu­ta­dans, que creen grans desen­ganys; o de quan es juga amb parau­les bui­des que engen­dren discòrdies. I tot això per ignorància o per mala fe, carac­terísti­ques per­fec­ta­ment com­pa­ti­bles en un polític.