L’estrany

Al cap d’un any dels atemp­tats de Bar­ce­lona i Cam­brils, el millor home­natge que es pot fer als morts és esbri­nar la veri­tat, cas­ti­gar els cul­pa­bles i tenir cura de pre­ve­nir que fets com aquell no puguin tor­nar a pas­sar. I a les vícti­mes que van sobre­viure i als fami­li­ars de tots, faci­li­tar-los els recur­sos per sor­tir de l’atzu­cac emo­ci­o­nal i físic. Però tot això va coix. D’una banda, Robert Man­ri­que, de l’Ofi­cina d’Uni­tat d’Atenció i Valo­ració als Afec­tats per Ter­ro­risme, denun­cia que molts dels afec­tats no reben les aten­ci­ons necessàries. De l’altra, no es des­vela per què l’imam de Ripoll va ser repe­ti­da­ment visi­tat per la Guàrdia Civil i pel CNI men­tre estava empre­so­nat per tràfic d’estu­pe­fa­ents –com si aques­tes visi­tes fos­sin habi­tu­als per als reclu­sos en situ­a­ci­ons simi­lars–, ni es jus­ti­fica el menys­preu ins­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol als Mos­sos com un fet cons­ta­ta­ble des del pri­mer ins­tant.

Fa un any de l’atemp­tat. Sí, i què? Quina importància té l’esde­ve­ni­ment més enllà de l’estadística? Cap. Per tant, qual­se­vol altre acte –com el que està pro­gra­mat per diven­dres a Bar­ce­lona– no és altra cosa que pura pro­pa­ganda: quan ets un càrrec públic, tot el que s’espera de tu és que actuïs, no que apa­ren­tis, no que mun­tis un espec­ta­cle ofi­cial perquè la teva foto surti als mit­jans de comu­ni­cació en com­pun­git posat de fals i retro­ac­tiu con­dol. Però un rei entrat amb calçador i un pre­si­dent del govern espa­nyol ins­tau­rat amb pin­ces neces­si­ten avui sor­tir al mig d’aquesta foto com el pa que men­gen, encara que sigui amb la pre­vi­si­ble core­o­gra­fia patriòtica de la dreta espa­nyo­lista.