Indecència reial pel 17-A

Demà serà un dia d’emo­ci­ons for­tes i de dolor com­par­tit. Bar­ce­lona, Cam­brils, Ripoll i Alca­nar són alguns dels topònims d’un atemp­tat esgla­ia­dor que tot just fa un any ens va dei­xar cor­glaçats. El fei­xisme de coar­tada isla­mista va reclu­tar uns joves per col­pe­jar Cata­lu­nya i la boge­ria fanàtica no va dis­tin­gir ni sexe, ni edat, ni religió, ni naci­o­na­li­tat. Demà hau­ria de ser un dia de reco­lli­ment i reflexió naci­o­nal, i d’home­natge a les vícti­mes fent cos­tat a les famílies. Per això la presència impo­sada d’un per­so­natge com el rei Felip VI a Bar­ce­lona en els actes del 17-A és d’una hipo­cre­sia immo­ral. No té a veure amb una qüestió política par­ti­dista com els monàrquics ho inten­ten ter­gi­ver­sar. Felip VI és hereu de la política de mer­ca­deig d’armes del seu pare i ante­ces­sor en el tron. I de les fos­ques vin­cu­la­ci­ons amb dic­ta­du­res fona­men­ta­lis­tes que lide­ren la vul­ne­ració de drets humans i són ger­men del ter­ro­risme fanàtic que ens va col­pe­jar. Un cap d’estat que ha here­tat el ter­ri­ble càrrec de cap dels tor­tu­ra­dors –en encer­ta­des parau­les d’Arnaldo Otegi– que va denun­ciar el direc­tor del diari Egunka­ria, Mart­xelo Ota­mendi, i altres detin­guts. Un hoo­li­gan de la violència poli­cial con­tra milers de ciu­ta­dans pacífics i inde­fen­sos com va que­dar palès el 3-O. L’ava­la­dor dels qui han empre­so­nat el màxim res­pon­sa­ble poli­cial que va des­ar­ti­cu­lar l’esca­mot ter­ro­rista, el con­se­ller Forn, i que volen fer el mateix amb el major Tra­pero. El màxim res­pon­sa­ble d’uns apa­rells d’estat rela­ci­o­nats amb l’imam que va lide­rar l’atemp­tat. La monar­quia espa­nyola no passa del molt defi­ci­ent en la pun­tu­ació mit­jana de valo­ració dels cata­lans. Però el pro­blema real i reial són els seus fona­ments amo­rals. Sim­ple­ment, suposa un atac al pudor més bàsic situar apo­lo­ge­tes de la violència al cos­tat de les vícti­mes i dels ciu­ta­dans decents que viu­ran el dia de demà cor­pre­sos pen­sin el que pen­sin. I sobta que una decla­rada paci­fista com l’alcal­dessa Ada Colau no ho hagi tin­gut en compte.