Camprodon

Quan l’enge­guem, els mata­ro­nins notem que el cotxe té tendència a anar a Cam­pro­don. Perquè ens dugui a Bar­ce­lona o a algun altre lloc del nos­tre interès imme­diat hem de forçar-li una mica el volant. Si el deixéssim fer, segui­ria la ruta de Gra­no­llers, Vic, Ripoll... Cam­pro­don. Fa anys que molts mata­ro­nins van esco­llir Cam­pro­don per pas­sar-hi l’estiu amb la volun­tat de dor­mir de nit amb una man­teta. A l’estiu tot el que abriga pren la forma del dimi­nu­tiu: man­teta, jer­se­iet, rebe­queta, mit­jo­nets... “Ahir fins i tot vam haver d’enge­gar una estu­feta.” Entre els que van a Cam­pro­don a pas­sar l’estiu i els que pugen a visi­tar-los, Cam­pro­don és una extensió de Mataró.

Els dos de casa cada estiu ens reser­vem un dia d’anada a Cam­pro­don, en com­pa­nyia d’en Toni i la Car­mina, per visi­tar en Ramon, que s’hi ins­tal·la així que fa una mica de calor i no en baixa fins que la man­teta ha de ser subs­tituïda per un edredó. Aquest any ho hem fet amb un interès suple­men­tari. La calor a Mataró era insu­por­ta­ble i Cam­pro­don ens ofe­ria més que mai la pos­si­bi­li­tat de res­pi­rar. Va ser així mateix: vam arri­bar, i només posar el peu a terra vam tor­nar de mort a vida. Si en Ramon feia cara de salut nosal­tres pre­sentàvem la de qui ha estat des­tros­sat i no pot més. Vam pren­dre una coseta en un bar de la plaça del Doc­tor Robert, vam fer una cami­na­deta fins més enllà del pont per fer gana, vam salu­dar els mata­ro­nins que vam tro­bar, vam dinar en un res­tau­rant de la mateixa plaça i vam tor­nar al bar a fer-hi el cafè. Altres anys havíem assa­jat una excursió. Aquest any ens hem limi­tat a l’espai urbà. En Toni, un gran dialèctic i un científic expert en ciència-ficció, ens explica que l’han fet jurat d’un con­curs lite­rari sobre la matèria. Ha lle­git vuit tre­balls i està una mica satu­rat. En Ramon ens diu que si l’estiu pas­sat no va ploure a Cam­pro­don cap dia, aquest any ho ha fet cada tarda. Ens interes­sem pels rètols que indi­quen que molts pisos es llo­guen o es venen. “L’afició per Cam­pro­don afluixa, la gent, els mata­ro­nins inclo­sos, no hi ve tant; es bus­quen altres llocs d’esti­ueig o són subs­tituïts per viat­ges a l’estran­ger.” El diari diu avui que ens hau­rem d’anar acos­tu­mant als estius sufo­cants perquè seran els habi­tu­als a par­tir d’ara. En Toni sosté que hi ha futu­ro­lo­gia opti­mista però ens explica uns efec­tes del canvi climàtic i l’excés de població que no anun­cien res de bo. Els que es des­pre­nen dels pisos es pre­ci­pi­ten. Segur que no hau­rem de tor­nar amb més motiu a Cam­pro­don amb la man­teta?

El poble és ple de llaços grocs soli­da­ris amb els pre­sos polítics. N’hi ha per­tot. “Venen de fora a des­pen­jar-los, i l’endemà ja hi tor­nen a ser.” Qui són els que venen? “Es fan dir els Sega­dors del Maresme, són de Mataró.”