Exposats

El peri­o­dista gironí Jordi Coro­mi­nas feia una piu­lada fa un parell de dies adver­tint de la ver­go­nya que ens farà d’aquí a un temps veure a les xar­xes soci­als les imat­ges de la nos­tra vida que hi publi­quem. “No sabreu on ama­gar-vos!”, deia. En un comen­tari, un altre tui­taire adver­tia sobre el que poden aca­bar pen­sant els nos­tres fills i filles quan es facin grans i vegin el que van fer els seus pares. Evi­dent­ment no va pen­sar en res d’això el veí de Lla­gos­tera que després que els Mos­sos li hagues­sin immo­bi­lit­zat el cotxe perquè conduïa begut, va gra­var i publi­car com ell mateix treia el parany i tor­nava a con­duir com si no hagués pas­sat res. Aquest cas que s’ha cone­gut ara no sola­ment posa de mani­fest la falta de res­pecte i com­por­ta­ment teme­rari i delic­tiu de l’indi­vidu en qüestió, sinó també el seu poc sen­deri. No sé si aquesta per­sona té o tindrà fills alguna vegada, però si arriba el cas, molt orgu­llo­sos del seu pare no podran estar si veuen com es van­tava d’un com­por­ta­ment repro­va­ble. Ha de que­dar clar per enda­vant que més que publi­car el que va fer a les xar­xes soci­als, el més repro­va­ble és que conduís begut i després s’emportés el cotxe immo­bi­lit­zat i es posés al volant sense cap ver­go­nya. Gra­var-ho amb el mòbil i mos­trar-ho a tot­hom és la cire­reta que demos­tra que a més de delin­quir, aquesta per­sona és xim­ple, per dir-ho d’una manera suau. El binomi mòbil i xar­xes soci­als anima a fer mol­tes xim­ple­ries. Des de fa temps no dub­tem a expo­sar-nos de manera pública i cons­tant a tota hora, sense ser cons­ci­ents que fer públic el que hau­ria de que­dar en l’àmbit pri­vat, i ara ja no parlo de delic­tes, ens pot pas­sar fac­tura. No es tracta de cri­mi­na­lit­zar les xar­xes soci­als. Són una rea­li­tat que no podem obviar i una eina molt útil si la uti­lit­zem amb seny. Ahir mateix el psicòleg i edu­ca­dor Jaume Funes afir­mava en una entre­vista en aquest diari que avui en dia és impos­si­ble no tenir una iden­ti­tat digi­tal perquè ens movem en una altra dimensió. Tot i que es refe­ria als joves, aquesta afir­mació es podria apli­car als adults. I cal mati­sar que hi ha iden­ti­tats digi­tals i iden­ti­tats. El que hem d’evi­tar és que la nos­tra ens acabi pas­sant fac­tura. Per evi­tar-ho, cal ser-ne cons­ci­ent; i ser-ne cons­ci­ent vol dir pen­sar-s’hi dues vegada abans de fer públic segons què, segons on, segons quan i, per què no, amb segons qui.