Sandàlies amb mitjons

Final d’agost: aquest any he ajor­nat molt l’esti­val visita d’un dia a Platja d’Aro, con­vo­cat per uns amics. En con­seqüència, el poblat entre pins pre­senta una imatge deso­lada que, per la nove­tat, em satisfà: la majo­ria de les cases són bui­des, la poca gent que es belluga pels car­rers sem­bla que camini de pun­te­tes, els que pre­nen el sol a la platja tenen l’aire de tro­bar-se en un bal­ne­ari, com si el del Vichy Catalán de més amunt s’hagués momentània­ment des­plaçat. Un pia­nista sota una vela inter­pre­tant una anèmica peça de Schu­mann com­ple­ta­ria la imatge. La més baixa incli­nació del sol fa que el mar bri­lli com ho fa al setem­bre. No ho diem gaire, però el 15 d’agost és una incisió pro­funda en el calen­dari, hi ha un abans i un després d’aquesta data pel que fa a la mete­o­ro­lo­gia i a tot, també al com­por­ta­ment humà. Si l’Església va san­ti­fi­car aquest dia posant-lo sota la pro­tecció de la Mare de Déu, per­so­natge evangèlic impor­tantíssim, un motiu poderós devia tenir. El pas d’un any a l’altre, el pri­mer de gener, és una con­venció. Ja ha estat mil vega­des dit i no hi rein­ci­di­rem. El 15 d’agost és un tomb natu­ral. Entre el 31 de desem­bre i el dos de gener no es per­cep cap canvi. El setze d’agost tot s’ha alte­rat. Els habi­tants de l’hemis­feri sud es quei­xen del fet que, havent de cele­brar Nadal i Cap d’Any a l’estiu, s’hagin de men­jar els calorífics àpats impo­sats pel nord en plena calo­rada. Hau­rien de pen­sar a men­jar els tor­rons el 15 d’agost, al pic del seu hivern. El Pare Noel també se sen­ti­ria més con­for­ta­ble. Ara, que jo no sé si un 15 d’agost aus­tral és igual que el nos­tre 15 d’agost.

Un arròs en un res­tau­rant arran de platja. Som tres. Com que sabem que hi ser­vei­xen raci­ons des­me­su­ra­des i hi ha poca gana, en dema­nem per a dos. El maître s’estra­nya de la comanda i ve a pre­gun­tar-nos: “Segur que és per a dos? Com que són tres...” Ens hi rea­fir­mem. Ens pre­sen­ten una pae­lla minúscula que un cop repar­tida té la presència d’una tapa. Torna el maître: “Amb l’ata­ba­la­ment ens hem equi­vo­cat i us l’hem donada per a un.” Per què s’ata­ba­len si hi ha poca gent? Hi ha arros­sos per a un si sem­pre són per a dos, mínim? Pot­ser ens han vol­gut cas­ti­gar l’avarícia.

Tarda al bar can Bona, al pas­seig de les boti­gues. La pre­gunta de cada any: ¿quan aquests pas­se­jants que ves­tei­xen de mer­ca­di­llo de dis­sabte es posen els ves­tits que adqui­rei­xen als comerços ruti­lants de Platja d’Aro? A l’hivern? La Mare de Déu fa can­viar els apa­ra­dors i tota l’oferta és hiver­nal. Es posa a ploure. Refresca. Uns des­ple­guen el parai­gua. Uns altres tre­uen les sandàlies amb mit­jons. Un imper­me­a­ble de color elèctric, pan­ta­lons curts i sandàlies amb mit­jons. Els bas­sals i la deser­tit­zació fan l’ambi­ent inhòspit. Efec­tes post­vir­gi­nals.